Vida
Es degué formar a l’abadia benedictina de Pomposa, prop de Ferrara. Abandonà aquest monestir cap al 1025, probablement per enveges i desavinences amb la resta de monjos a causa dels seus amplis coneixements sobre l’art del cant i els seus mètodes d’ensenyament. Cridat pel bisbe Teobald d’Arezzo per a responsabilitzar-se de l’educació musical dels nens de cor de l’escola catedralícia, de la seva vinculació amb aquesta catedral li vingué el nom amb què és universalment conegut. Sobre els seus suposats viatges per França, Alemanya i Anglaterra no se n’ha conservat cap documentació certa. La seva gran fama feu que el papa Joan XIX el cridés a Roma l’any 1028 perquè mostrés els seus revolucionaris mètodes d’ensenyament musical. Els darrers anys de la seva vida fou nomenat prior de la fraternitat camaldulenca d’Avel lano. El mateix Guido s’encarregà de relatar els principals esdeveniments de la seva existència en la dedicatòria del seu tractat més famós, el Micrologus de disciplina artis musicae, un dels tractats teòrics més copiats durant tota l’Edat Mitjana, i en una carta dirigida a un monjo del monestir de Pomposa.
La seva aportació més influent fou la invenció de la notació musical sobre pautat i la definició d’un mètode d’educació de l’oïda i de designació de les notes a partir de les síl·labes de solmització de l'hexacord, extretes de les síl·labes inicials dels versos de l’himne de vespres de Sant Joan Baptista. Aquesta aportació està explicada en l’esmentada carta al monjo Michel, l'Epistola de ignoto cantu (vegeu l’exemple 1 d'hexacord). Aquests sistemes suposaren una transformació radical en els mètodes d’ensenyament i transmissió de la música medieval i, al capdavall, la fi de la preeminència del mètode d’aprenentatge basat en la transmissió oral.
Pel que fa a les innovacions en la notació, Guido introduí les línies de color per a identificar les notes de fa i de do, així com la utilització de lletres amb funció de clau en un pautat de quatre línies. La generalització d’aquest pautat afavorí la fixació melòdica del repertori del cant pla. La reforma en la notació és explicada en els textos Aliae regulae i Regulae rhythmicae, ambdós escrits com a prefacis d’un antifoner copiat per a l’abadia de Pomposa. El tercer text, les Regulae rhythmicae, tracta dels mateixos temes que el Micrologus i que les Aliae regulae, utilitzant una forma poètica amb finalitats didàctiques. Tradicionalment se li atribueix la invenció de l’anomenada mà deGuidoo "mà guidoniana" per a ajudar la solmització, però aquesta no fou, segurament, una aportació seva, perquè la utilització dels dits de la mà amb finalitats mnemotècniques era ja un costum força establert al seu temps. Amb tot, l’atribució a Guido, feta per autors com Sigebert de Gembloux, Joan d’Afflighem i altres, data ja del segle XII.
Bibliografia
- Colette, M.N. i Jolivet, J.Ch., eds.: Gui d’Arezzo: Micrologus, Institut de Pédagogie Musicale et Chorégraphique, París 1993
- Smits van Waesberghe, J.: De musico-pedagogico et theoretico Guidone Aretino eiusque vita et moribus, Florència 1953
- Smits van Waesberghe, J., ed.: Tres tractuli Guidonis Aretini. Guidonis Prologus in Antiphonarium, F. Knuf, Buren 1975
- Smits van Waesberghe, J., ed.: Guidonis Aretini Regulae rythmicae, F. Knuf, Buren 1985