i Arcangelo Corelli | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

Arcangelo Corelli

Música
música mús
Compositor i violinista italià, considerat el fundador de l’escola clàssica de violí.
Fusignano, Romanya, 1653 — Roma, 1713

Vida

Fou el més jove d’una de les més antigues famílies patrícies de la Romanya. L’elevat estatus social familiar contribuí favorablement al fet que Corelli gaudís d’una acurada formació musical. Inicià els estudis a Faenza i Lugo i més tard es traslladà a Bolonya, on estudià violí amb destacats mestres. El 1670 fou admès, a l’edat de disset anys, a l’Accademia Filarmonica. Allí entrà en contacte amb l’escola bolonyesa de compositors, formada per figures de la talla de M. Cazzati, G.A. Perti, G.P. Colonna, G.B. Vitali i G. Torelli. Durant aquesta època exercí d’organista a la basílica de Sant Petroni. Aquest fet, així com la seva admissió a l’Accademia, ha dut alguns estudiosos a proposar l’adscripció de Corelli a l’Escola de Bolonya i no a la romana. D’altra banda, Corelli sovint emprà el sobrenom d'Il Bolognese, conscient del prestigi que aquesta escola tenia dins l’àmbit de la música instrumental arreu d’Europa, si bé romangué allunyat de les experimentacions orquestrals que l’escola bolonyesa practicava amb formacions de vent i corda. El 1675 era a Roma formant part de l’orquestra de l’església de Sant Lluís dels Francesos com a violí segon. Entre el 1681 i el 1689 publicà les seves primeres obres, fet que contribuí a la consolidació de la seva fama en la societat romana. Durant aquesta època alternà les col·laboracions a l’església de Sant Lluís dels Francesos amb diverses representacions d’òperes, oratoris i cantates. També col·laborà amb el cercle de la reina Cristina de Suècia, que havia creat al seu entorn una mena de Parnàs liricomusical. El 1789 s’adscrigué al mecenatge del cardenal Pietro Ottoboni i s’instal·là al palau de la Cancelleria, a la plaça Navona. El 1700 fou elegit Guardiano della sezione Strumentisti della Congregazione del Musici di Roma sotto l’invocazione di Santa Cecilia i el 1706 fou admès a l’Accademia dell’Arcadia, on adoptà el pseudònim d'Arcomeo Erimanteo. A partir del 1708 deixà d’actuar en públic i es dedicà a revisar els seus Concerti grossi. El 1710 la seva salut començà a empitjorar i dos anys més tard abandonà el palau de la Cancelleria per instal·lar-se al palauet Ermini. Quan l’elector del palatinat s’interessà pel seu estat, Corelli li envià com a resposta un dels concerts que després havien de formar part de l’obra pòstuma, la col·lecció dels 12 Concerti grossi. Corelli morí en plena glòria i fou enterrat al Panteó de Roma, a la part reservada a pintors, escultors i arquitectes.

Evolució i impacte de la seva obra

Corelli publicà quatre col·leccions de 12 sonates en trio, per a dos violins i baix continu: Sonate a tre, opus 1 (1681), Sonate a tre, opus 2 (1685), Sonate a tre, opus 3 (1689), i Sonate da camera a tre, opus 4 (1694). També edità una col·lecció de 12 sonates per a violí, violó/arxillaüt i clavicèmbal, opus 5 (1700). El 1714, un any després de la seva mort, s’editaren els 12 Concerti grossi, opus 6, per a corda i clavicèmbal. Aquesta darrera obra inclou el concert núm. 8, el conegut Concerto per la notte di natale. Aquestes sis col·leccions contenen els models definitius de la sonata preclàssica i del concerto grosso. El terme sonata, derivat de l’italià suonare (sonar), fou utilitzat durant el segle XVII per a designar obres per a un o dos instruments i baix continu que tenien un esquema formal lliure. Aviat, però, la paraula fou emprada en un sentit genèric per a referir-se a diferents tipus de composicions per a petit conjunt instrumental de no més de quatre instruments i baix continu, que constaven de diferents seccions o parts de caràcter i ritmes diferents. Per a la composició de les sonates, Corelli conreà la modalitat coneguda com a sonata en trio, amb una formació instrumental que inclou dos violins, un violó o arxillaüt i un orgue, en el cas de les sonate da chiesa (sonates d’església), i un clavicèmbal per a les sonate da camera (sonates de cambra). Les sonates de Corelli generalment consten de quatre moviments, que alternen un temps lent i un altre de ràpid (per exemple, grave-allegro-adagio-allegro). Compongué 30 sonates d’església i 30 sonates de cambra. En les sonates d’església s’alternen moviments lents i moviments fugats, mentre que la sonata de cambra està constituïda per una sèrie de moviments de dansa.

Corelli també conreà la modalitat de sonata solística. L’opus 6 inclou sis sonates de cambra i sis d’església, totes elles per a violí sol i baix continu, on explotà al màxim tot tipus de recursos tècnics propis del violí (dobles i triples cordes, escales, arpegis, etc.), evitant, però, de caure en el virtuosisme gratuït i sempre dins una tessitura similar a la de la veu humana. A aquesta col·lecció pertany la coneguda sonata Follia, formada per una sèrie de 23 variacions i basada en un tema d’origen popular, conegut a Portugal al començament del segle XVI, sobre el qual arribaren a fer variacions G. Frescobaldi, C.P.E. Bach, F. Liszt i S.V. Rachmaninov, entre altres compositors posteriors.

Els 12 Concerti grossi de Corelli, vuit d’església i quatre de cambra, segueixen el model de concerto barroc del començament del segle XVIII. Són composicions amb diversos moviments independents basades en l’alternança d’un grup d’instruments solistes, format per dos violins i un violoncel, i la massa orquestral o tutti, integrada per instruments de la família de la corda (violins primers i segons, viola, violoncel, viola de gamba o violó i continu). En aquests concerts, les modalitats de cambra i d’església tendeixen a assemblar-se cada cop més. L’alternança dels moviments lents i ràpids en tant que entitats autònomes, la utilització de l’escriptura homofònica i polifònica en igual mesura i la claredat en l’organització tonal, assolida a través de la seqüència com a procediment constructiu, són algunes de les característiques comunes d’aquestes obres. En aquesta època, alguns concerts eren destinats a l’ús litúrgic i servien d’obertura o d’interludi d’una missa, com és el cas del concert núm. 8 de l’opus 6 Concerto per la notte di natale.

El model de sonata en trio italiana desenvolupat per Corelli fou adoptat per molts compositors italians, entre els quals figuren els deixebles més influents del mestre, com P.A. Locatelli o F. Geminiani, i també per compositors d’altres països europeus, com l’anglès Henry Purcell, els alemanys Georg Muffat i Dietrich Buxtehude o el francès François Couperin. Couperin, que admirava l’estil de les sonates en trio de Corelli, de la mateixa manera que apreciava l’escriptura de les composicions per a clavicèmbal de G.B. Lulli, fusionà l’estil d’ambdós compositors en dues sonates en trio que tenen per títol Apothéose de Lully i Apothéose de Corelli, publicades en la seva antologia Les Nations. Aquestes dues sonates representaren la simbiosi dels estils nacionals francès i italià.

Corelli consagrà la seva tasca creativa a la música instrumental, sense fer cap aportació al camp sacre o dramàtic. La seva obra revela una homogeneïtat i coherència d’estil úniques. Establí els principis de l’arquitectura tonal, que després foren recollits i desenvolupats per compositors de les generacions posteriors, com A. Vivaldi, J.S. Bach i G.F. Händel.

Obra

12 Sonate a tre, 2 violons/arxillaüt, org., op. 1 (publ. 1681); 12 Sonate da camera a tre, 2 vl., violó/arxillaüt, op. 2 (publ. 1685); 12 Sonate a tre, 2 vl., violó/arxillaüt, op. 3 (publ. 1689); 12 Sonate a tre, 2 vl., violó/arxillaüt, op. 4 (publ. 1694); 12 Sonate, 2 vl., violó/ arxillaüt, op. 5 (publ. 1700); 12 Concerti grossi, 2 vl., vlc. [concertino], 2 vl., vla., baix [concerto grosso ], op. 6 (publ. 1714); Sonata, re M, trpt., 2 vl., continu

Bibliogafia

Basso, A.: Historia de la música, vol VI: La época de Bach y Haendel, Turner Música, Madrid 1986; Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986; Hutchings, A.: The Baroque Concerto, Faber and Faber, Londres 1973; Newman, W.S.: The Sonate in the Baroque Era, Norton, Nova York 1972; Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978; Rinaldi, M.: Arcangelo Corelli, Milà 1954; Schenk, E.: The Italian Trio Sonata, Arno Volk Verlag, Colònia 1953 (trad. de F. Giegling)

Col·laboració: 
ACB
Llegir més...