Estudià cant, teoria musical, clavicèmbal i violí a Milà. Vers el 1745 era segon violí a l’orquestra del Teatro di San Carlo de Nàpols. El 1750 inicià la carrera com a concertista internacional que el portà a Londres, on el 1755 fou nomenat director de l’orquestra del King’s Theater i gaudí d’un gran prestigi. El 1784 viatjà a Itàlia. Quan tornà a Anglaterra (1790), les dificultats que trobà per a reintegrar-se professionalment el decidiren a provar sort a Rússia, primer a Sant Petersburg i després a Moscou. Sembla que morí oblidat i en la més absoluta misèria. Autor d’algunes òperes (Rosmira, 1757; Enea e Lavinia, 1764) i d’un notable oratori (Ruth, 1763), destacà sobretot en el gènere de la música de cambra, especialment en els nombrosos trios, quartets i quintets per a corda.