Fill d’un missioner protestant, visqué cinc anys de la seva infantesa a Madagascar. Estudià filologia i música a Oslo i el 1909 es diplomà en orgue al conservatori d’aquesta ciutat. Aquell mateix any es traslladà a Berlín, on fou deixeble de M. Bruch i K.L. Wolf i tingué ocasió d’estudiar a fons el contrapunt de J.S. Bach. De nou a Noruega, el 1916, es dedicà a la composició i a la docència i ocupà el càrrec d’inspector de la col·lecció de música de la Biblioteca de la Universitat d’Oslo (1927-35). Ben aviat destacà com a compositor innovador, i la seva obra, a part d’algunes excepcions, fou rebuda amb hostilitat per gran part de la crítica i poc interpretada en concerts. En les seves composicions fa ús d’una polifonia atonal, és a dir, basada en la dissonància. Aquesta polifonia, tot i que guarda alguna similitud amb la d’A. Schönberg, té uns trets molt personals. No fou fins al final de la seva vida que gaudí d’un cert reconeixement. Així, per exemple, el 1948 fou estrenat a Londres el seu Concert per a violí. L’obra El cementiri marí (1920), basada en el text de P. Valéry, causà força impacte en l’ambient musical europeu del moment i ha quedat com un dels títols més apreciats del catàleg d’aquest autor.