Entrà a l’Escolania de Montserrat, on tingué com a mestres els pares Anselm Viola i Narcís Casanoves (1780-86). Ingressà al monestir el 1790, i fou mestre de l’escolania abans i després de la guerra del Francès, que el 1811 assolà Montserrat. El 1818, en retornar l’activitat a l’escola nia, compongué peces tant per al culte com per a l’estudi dels nois, segons els escassos i precaris mitjans al seu abast. L’any 1822, durant el Trienni Liberal, monjos i escolans hagueren d’abandonar altra volta el monestir, on s’instal·laren novament el 1824. A causa de l’exclaustració de Mendizábal (1835), Montserrat restà de nou abandonat. Amb tot, el pare Boada hi retornà el 1840 i hi restablí el culte, a porta tancada, només amb el germà Josep Campderrós i un escolà. Aquí nasqué la Salve Montserratina, tal com és avui, que alterna el cant gregorià amb la polifonia per la manca de versets d’orgue. L’any 1851, amb gran tenacitat i per tercera vegada, tornà a restaurar l’escolania. Tingué bons deixebles, que més tard foren compositors o organistes: B. Blanch, R. Palau, B. Saldoni, J. Parera, M. Pontí, etc. L’estil de la seva música, que acusa les fortes adversitats politicosocials, és correcta en la forma, de tall classicista tardà i adaptada a la funcionalitat litúrgica i pedagògica.