Es dedicà a la música incentivat per A. Skr’abin, i el 1918 anà a Berlín, on estudià amb H. Tiessen i F. Busoni. El 1933 abandonà Alemanya i s’establí a Suïssa, d’on esdevingué ciutadà el 1954. Si bé al principi tendí cap a l’esfera pròpia de Skr’abin, aviat sabé concretar el seu bagatge i portà les formes al límit. Influït pel rigor i el nou classicisme de F. Busoni, mantingué un cert romanticisme intel·lectual. Per mitjà de H. Scherchen i el seu cercle conegué les noves tècniques d’A. Schönberg, que enriquiren el seu llenguatge. Intentà sintetitzar les dues tendències i prestà atenció als desenvolupaments rítmics. Feu servir un declamat rítmic en moltes obres dels anys trenta (Wagadus Untergang, ’La decadència de Wagadu', i Thyl Claes). D’aquesta època és també el Concert per a violí, clarament serial, però els 4 Estudis i Tripartita, anteriors, són de gust neoclàssic. Dedicà moltes pàgines a la música vocal. De les peces per a cor acompanyat o a cappella cal esmentar Armade (1954) i la música per a Antígona (1956), Meditazione sulla maschera di Amedeo Modigliani (1960) o l’oratori Flucht ('Fugida', 1964). Abundant i curiosa és igualment la seva música de cambra.