Estudià música a la Universitat de Harvard i fou alumne d’Ernest Bloch a Nova York. Guanyà el Premi de Roma el 1922, i des d’aquest any fins al 1925 tingué com a mestre Gian Francesco Malipiero. En l’àmbit pedagògic, impartí cursos en nombrosos centres: de l’any 1937 al 1939 fou professor a Berkeley; del 1939 al 1941, a l’Institut Curtis de Filadèlfia, on tingué L. Bernstein com a alumne; del 1946 al 1948, a Princeton, i del 1948 al 1965, a Harvard. Pel que fa a la seva tasca compositiva, és molt conegut per les obres corals. La seva producció per a cor fou més interpretada que la de qualsevol altre compositor nord-americà fins a aquell moment. Es tracta generalment d’obres a cappella, basades en models històrics, sobretot en el motet renaixentista, si bé també hi incorporà elements del folk i del jazz. Així mateix destaca la seva aportació a la música de cambra i d’orquestra, com la Simfonia número 2 (1931), que assolí una notable popularitat.