Inicià els estudis amb el seu pare, el compositor italià José Soro Sforza, que s’havia establert a Xile al final del segle XIX. Gràcies a una beca, des del 1898 estudià amb L. Mapelli i G. Coronaro al Conservatori de Milà, centre on es graduà el 1904. Després d’una extensa gira de concerts per Itàlia i França, tornà a Xile el 1905. L’any següent començà a exercir com a professor de piano i composició al Conservatori de Santiago, del qual arribà a ser director (1919-28). Del 1942 al 1954, any de la seva mort, fou director de l’Instituto d’Extensión Musical a la capital xilena. El seu estil, molt eclèctic, rebé influències de la música tradicional. La seva obra inclou composicions instrumentals, música de cambra, peces per a piano i cançons. Són rellevants, en música orquestral, les composicions Andante Appassionato (1915), Suites Sinfónicas núm. 1 i núm. 2 (1918-19) i Sinfonía Romántica (1920). Pel que fa a la música de cambra, destaquen Quartet de corda (1904) i Tres sonates per a piano (1920, 1923, 1942).