Dotat d’una gran curiositat i capacitat memorística, es dedicà a les llengües mortes i a la ciència, i no fou sinó en data més tardana que s’interessà vivament per la teoria musical. A vint-i-cinc anys decidí dedicar-se exclusivament a la música, disciplina a la qual dedicà molts llibres, com ara Principes d’accompagnement des écoles d’Italie (París, 1804) i Principes de composition des écoles d’Italie (París, 1808). Emprà la seva fortuna en l’edició d’obres musicals de mestres antics, especialment italians. Redactà, amb la col·laboració de François Fayolle, un Dictionnaire historique des musiciens artistes et amateurs, morts ou vivants... (París, 1810-11). Ocupà diversos càrrecs públics relacionats amb la música: el 1812 se li encarregà la reorganització dels centres d’ensenyament per a la música religiosa, el 1816 fou nomenat director de l’Académie Royale de Musique, i durant uns quants mesos fou director de l’Òpera. Finalment, el 1817 fundà la Institution Royale de Musique Classique et Religieuse i es dedicà a la recuperació de la música religiosa del Renaixement i el Barroc fins que la revolució del 1830 en provocà la clausura. Com a compositor deixà algunes obres de caràcter religiós.