Fins el 1762 visqué a Venècia. Aquest any anà a París, on escriví textos per a la Comédie-Italienne. Carlo Goldoni és considerat el gran renovador de la comèdia italiana. En aquest gènere, les seves innovacions constituïren una ruptura amb la tradició de la Commedia dell’Arte. Bàsicament, substituí els personatges estereotipats de determinats caràcters o tipus socials per personatges de comportament i afeccions molt més individualitzats i matisats, d’acord amb una visió realista del desenvolupament del drama. La complexitat dels personatges repercutí també en els arguments, que esdevingueren per força menys previsibles i més variats, i en el diàleg, més elaborat i del qual era exclosa qualsevol improvisació per part dels actors. Eliminà també la comicitat grollera de la qual abusaren els seus predecessors, que substituí per un humor més subtil i d’un cert moralisme, amb el qual ridiculitzà vicis com la impostura, la hipocresia i la prepotència. En el camp operístic, fou també un reformador important en la concepció dels llibrets, en els quals aplicà els principis exposats anteriorment i es limità gairebé exclusivament a l'opéra-comique i a l'opera buffa, que desenvolupà partint de models napolitans, i als entremesos (intermezzi). Les seves innovacions en aquests gèneres tenen, però, algunes particularitats, com la simplificació dels arguments, amb la qual cosa l’obra guanyava en interès; la reducció d’escenes de lluïment virtuosístic del solista; el recurs freqüent al cor, duets, trios i quartets, i finals més espectaculars. Aquest llibretista és autor de més de cinquanta llibrets d'opéras-comiques, uns vint intermezzi i set òperes, més aviat poc reeixides. Col·laborà sobretot amb Baldassare Galuppi (L’Arcadia in Brenta, 1735; Il mondo alla roversa ossia Le donne che comandano, 1750; Il paese della Cuccagna, 1750; De gustibus non est disputandum, 1754; La diavolessa, 1755; La cameriera spiritosa, 1766; etc.), i també amb Legrenzio Vincenzo Ciampi (Bertoldo, Bertoldino e Cacasseno, 1749; Amore in caricatura, 1761) i Antonio Salieri (Il talismano, 1779), entre d’altres.