polimetria

f

Música

Textura en què les parts presenten simultàniament metres diferents.

El fenomen polimètric, característic de la polifonia medieval i de gran part de la música del segle XX, pot donar lloc a passatges rítmicament intensos i fins i tot inestables (ex. 1). La polimetria pot situar-se en diferents nivells mètrics (metre): compàs (afectant la relació entre compàs i temps), temps de compàs (afectant la relació entre temps i divisió), divisió del temps, etc. Amb tot, l’ús imprecís del llenguatge ha fet que la polimetria situada en el temps de compàs escrit (per exemple, dues corxeres contra treset de corxeres en un compàs de 2/4) acostumi a considerar-se com una polirítmia.

Exemple 1 - I. Stravinsky: L’histoire du soldat, Musique de la 1ère Scène

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

Tot i que no sol estar reflectida en la notació (ex. 1 i J. Brahms: Quartet, opus 51, núm. 2, Finale, Allegro non assai, compàs 1 i següents), la polimetria pot suposar la presència simultània de diferents compassos escrits (B. Bartók: Quartet núm. 3, compassos 370-380). D’altra banda, autors com W. Apel han proposat el terme multimetria per a caracteritzar aquelles músiques que presenten metres diferents successivament -no sincrònicament, com en la polimetria, sinó diacrònicament-, és a dir, que canvien sovint de metre. No és infreqüent que, en el cas d’una hemiòlia (exemple de multimetria), alguna de les veus o parts mantingui constant el metre general de la peça, produint-se així -a la vegada que una multimetria- una polimetria (ex. 2).

Exemple 2 - J.S. Bach: Concert de Brandenburg núm. 1, BWV 1046, Allegro, compàs 11 (reducció)

© Fototeca.cat/ Jesús Alises