Així, si l’increment és del doble, una corxera passa a ser una negra, una negra passa a ser una blanca, etc. Si la disminució és de la meitat, una rodona passa a ser una blanca, una blanca passa a ser una negra, etc. En l’Edat Mitjana i el Renaixement, l’augmentació o la disminució podien afectar el cantus firmus. El seu ús és freqüent en el tractament imitatiu dels temes de fantasies, ricercari -com el ricercare quarto, compàs 30 i següents, i el ricercare decimo, compàs 66, ambdós de Girolamo Frescolbaldi-, i fugues -com les utilitzades per J.S. Bach en El clavicèmbal ben temprat I, 8, compàs 62 i següents, i II, 9, compàs 26 i següents-. En aquestes últimes, l’aparició del tema augmentat suposa habitualment un clímax -com en el Preludi i fuga en do M, BWV 547, compàs 49, de Bach, o la Suite, opus 43, I, compàs 164, de Cajkovskij-, mentre que el tema disminuït pot suposar una acceleració -El clavicèmbal ben temprat II, 9, compàs 26 i següents-. El tema de la fuga pot conviure amb la seva augmentació -com en el compàs 14 i següents d'El clavicèmbal ben temprat II, 2- o amb la seva disminució (J.S. Bach, L’art de la fuga, Contrapunctus VI, compàs 8 i següents). La imitació per augmentació es pot generalitzar a tota la peça (no així la imitació per disminució) i donar lloc al cànon per augmentació, que Bach utilitzà al coral per a orgue BWV 769, variació 4. L’augmentació i, encara que de manera menys freqüent, la disminució, també tenen lloc en contextos no imitatius com ara la forma sonata, sigui en el desenvolupament -com s’il·lustra en la Simfonia núm. 8, I, de Bruckner- o bé en la reexposició -utilitzada per Brahms en la Simfonia núm. 4, I-. Als segles XV i XVI, l’augmentació i la disminució designaren també un tipus de notació mitjançant la qual s’indicava que la interpretació de les notes corresponia o bé al doble o triple del seu valor escrit o bé a la meitat o una quarta part.
f
Música