El terme també s’aplica al resultat d’aquest procediment. La versió retrogradada d’un fragment, que s’obté llegint la partitura des del final i de dreta a esquerra, ha rebut diferents denominacions, com ara al rovescio, imitació per mirall o cancrizans, aquesta última denominada així a causa de l’associació de la retrogradació amb la marxa d’un cranc. El primer exemple de retrogradació és atribuït al rondeaux a tres veus de G. de Machaut, de títol prou expressiu, Ma fin est mon commencement. A partir de llavors la retrogradació tingué lloc en el context dels gèneres imitatius com ara el cànon (J.S. Bach: L’ofrena musical, BWV 1047, núm. 3a: ’Cànon a 2') o la fuga (L. van Beethoven: Sonata ’Hammerklavier', opus 106, IV Allegro risoluto: als compassos 148, 157 i 164 acaba el tema retrogradat). D’altra banda, la retrogradació és una de les manipulacions habituals a què se sotmet la sèrie dodecatònica (dodecatonisme) i precisament autors com A. Berg l’han utilitzada a un nivell més general, per exemple, en l'Allegro misterioso de la Suite lírica (la tercera part d’aquest moviment és, amb algun retall, la versió retrogradada de la primera). Finalment, cal assenyalar que la retrogradació és segurament l’artifici que més difícilment pot percebre l’oïdor.
f
Música