Un primer intent del capítol de la col·legiata de Santa Maria de Daroca de nomenar-lo organista, el 1628, feu fallida a causa de la migradesa del sou i no fou fins el 1631 que accedí al càrrec. Des d’aquesta ocupació desenvolupà una intensa activitat professional i docent i assolí un gran prestigi arreu de la Península. El 1639, el capítol del Pilar de Saragossa li oferí la plaça d’organista, que rebutjà. El 1669, el capítol de Daroca el nomenà mestre de capella i concedí al seu nebot, Diego Xaraba, el dret de succeir-lo com a organista. Bruna fou confirmat en el càrrec el 1674 i sembla que l’exercí fins a la seva mort. Entre els seus deixebles cal destacar Pablo Nassarre i els seus nebots Pablo i Diego Xaraba, aquest darrer, futur organista de la capella reial. També fou mestre de Jaime López, Andrés Estrada, Bartolomé Ferrer, Carlos Moliner, Carlos Belmonte, Antonio Cortés, Rafael Escoin i Domingo Alegre. Autor d’una trentena llarga d’obres per a orgue, el seu llegat compositiu ha esdevingut un referent obligat dins la història de la literatura organística espanyola del segle XVII.