Forma binària tipus suite amb tres frases
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
És, juntament amb la forma ternària, un dels models formals més importants de la música i fou molt utilitzada en els moviments de dansa de la suite barroca. Les dues parts d’una forma binària, que s’acostumen a representar per ||: A :||: A’ :|| o per ||: A :||: B :||, es caracteritzen per una complementarietat harmonicotonal, un paral·lelisme temàtic, una clara delimitació cadencial final i una relativa equivalència quant a dimensions (ex. 2). La repetició de cadascuna de les parts subratlla el seu caràcter bipartit. D’altra banda, la forma binària presenta una continuïtat estilística que exclou el contrast temàtic com a recurs formal.
Forma binària tipus suite reexpositiva
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
La forma binària pot servir, tot i que habitualment s’apliqui al moviment (ex. 2), per a descriure diferents unitats formals. En efecte, les característiques associades amb la forma binària es poden trobar en un antecedent/consegüent, en un tema (ex. 6), una secció (ex. 4) i fins i tot en dos moviments que mantinguin algun tipus de complementarietat, per exemple de tempi (forma lent-ràpid). El model binari ha estat molt important al llarg de tota la història, com ho demostra el fet que pugui descriure des de les formes fixes o la barform medievals fins a la forma sonata clàssica i romàntica, passant per les ja esmentades danses barroques.
Forma binària amb reexposició
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Gran part de la lògica binària rau en la relació harmonicotonal que s’estableix entre les dues parts. En efecte, la primera part queda oberta perquè modula (cap a la dominant, si la peça és en mode major, o cap al relatiu major o la dominant menor, si la peça és en menor) o bé perquè acaba amb una cadència suspensiva. Aquesta obertura tonal -raó per la qual es parla de la forma binària com d’una forma ’oberta’- reclama una segona part que clogui en el to principal. La segona part efectua, doncs, l’itinerari invers ja que, sortint del grau harmònic amb què acaba la primera part, es dirigeix de tornada cap a la tònica, passant eventualment per tonalitats intermèdies. Les dues parts mantenen, així, una simetria harmònica complementària (esquema 1). D’altra banda, quan la primera part no modula sinó que conclou sobre la tònica (ex. 4), aleshores la segona comença amb una digressió harmònica en forma de progressió (H. Purcell: Suite núm. 8, Minuet), de modulació (F. Couperin: Premier ordre, Gavota) o de simple allunyament de la tònica (J.Ph. Rameau: Le Rappel des Oiseaux, Deuxième Rigaudon). És aquesta digressió la que justifica la posterior tornada cap a la tònica. A partir de l’esquema bàsic de dues parts complementàries, es distingeixen els següents tipus de forma binària, alguns dels quals es coneixen en l’àmbit de parla germànica com a lied binari (forma lied).
Forma binària ’A B’
Exemple 1- G. Gastoldi: Balleto
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Aquest tipus, característic dels moviments de dansa (com per exemple el rigaudon) del Renaixement i que encara es pot observar en les écossaises de L. van Beethoven o F. Schubert, està format per dues frases, la segona sovint més activa, que es complementen no tant per qüestions harmonicotonals sinó en raó de la seva curta durada (ex. 1).
Forma tipus suite de dues frases (o simètrica)
Exemple 2 - H. Purcell: Suite núm. 5, Saraband
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Aquest tipus de forma binària, característic del Barroc, presenta una simetria tonal i un alt grau de paral·lelisme temàtic entre les dues parts (ex. 2). Aquests trets es poden representar amb l’esquema 1:
Tanmateix, d’aquest esquema no s’ha de deduir que la part ’b’ sigui un material temàtic diferenciat de ’a’, sinó més aviat un material cadencial. Així mateix, la simetria tonal que es dona en els extrems no vol dir que s’arribi, si la peça és en to major, a la dominant en la primera part en el mateix punt que es torna a la tònica en la segona.
Exemple 3 - G.F. Händel: Suite en re M, G 125, Sarabande
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Eventualment, la segona part pot allargar-se mitjançant una petite reprise (’reprise curta’), consistent en la repetició, amb funcions conclusives, dels darrers compassos (F. Couperin: Premier ordre, Sarabande).
Forma tipus suite de tres frases (o asimètrica)
Els compositors del Barroc tardà tendiren a dilatar la segona part de la forma binària donant lloc a l’anomenada forma binària ’asimètrica’ o ’de tres frases’. En aquesta forma, la primera part consta d’una frase i la segona de dues. Les tres frases tenen una durada similar, de manera que la segona part és, aproximadament, el doble d’extensa que la primera. La primera frase correspon a la forma binària tipus suite ; la segona, en lloc de tornar cap a la tònica, efectua una digressió harmònica i cadencia sobre una tonalitat veïna prolongant així la negació de la tonalitat principal; finalment la tercera, que no reexposa la primera frase tot i que pot recuperar aspectes temàtics, efectua el camí de tornada a la tònica (esquema 2 i ex. 3).
Exemple 4 - F. Couperin: Ordre núm. 2, Passepied, Première partie
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
D’altra banda, la barform, que presenta una estructura AAB, pròpia, per exemple, de molts corals, també es pot classificar com una forma binària asimètrica.
Forma tipus suite amb reexposició
Quan la tercera frase d’una forma binària de tres frases reexposa la primera, es parla de forma binària tipus suite ’reexpositiva’. Aquesta reexposició suposa, a més, una tornada al to principal al començament de la tercera frase. En aquest sentit, es produeix un decantament de la forma binària cap a la ternària (esquema 3 i ex. 4).
Exemple 5 - J.S. Bach: Suite francesa núm. 6 BWV 814, Menuet
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Quan la forma binària reexpositiva està constituïda per una primera frase que modula a la dominant o al relatiu major, una segona que prolonga la inestabilitat tonal i una tercera que reexposa la primera però mantenint-se en tònica (ex. 5), aleshores es parla de forma binària ’circular’ (angl.: rounded binary). Aquesta forma barroca seria a l’origen, salvant les distàncies estilístiques, de la forma sonata. De fet, aquest model correspon a la ’forma sonata de minuet’ (forma sonata) del final del segle XVIII (W.A. Mozart: Quartet en la M, KV 464, Menuetto).
Finalment cal esmentar que algunes peces imitatives (J.S. Bach: Invenció núm. 8 en fa M, BWV 779) o preludis (J.S. Bach: Sechs kleine Präludien für Anfänger, núm. 1, BWV 933) poden respondre a algun dels tipus de forma binària examinats en aquest apartat.
Forma binària amb reexposició
Exemple 6 - L. van Beethoven: Simfonia núm. 9 en re m, op. 125, IV, (Allegro assai), part de baríton (compassos 241-256)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Aquesta forma, també anomenada ’quartetística’ pel seu presumible origen literari, és un híbrid entre la forma binària i la ternària (ex. 6). En efecte, si bé les dimensions (a a’= b a’), el caràcter de digressió harmònica de ’b’ (normalment en forma d’estancament sobre la dominant) i l’eventual repetició d’una o de les dues parts són pròpies de la forma binària, la presència del fenomen reexpositiu, encara que sigui parcial (i en això es distingeix de la forma tipus ’suite ’ amb reexposició), fa que predomini una percepció tripartida de la peça. Aquest model és molt característic dels temes clàssics (ex. 6), de les cançons populars i de les petites formes romàntiques (R. Schumann: Àlbum de la Joventut, op. 68, núm. 16).
Forma sonata de moviment lent
Variant de la forma sonata que s’articula en dues parts substancialment equivalents (l’exposició i la reexposició) i harmònicament complementàries (L. van Beethoven: Sonata op. 2, núm. 1, 2n mov.).