Vida
Es formà al Conservatori de Música de Madrid, on estudià amb J. Monasterio i E. Serrano i conegué R. Chapí. Destacat violinista, fou membre de l’orquestra del Teatro Real de Madrid i també d’altres formacions, com ara el Cuarteto Francés i el Quinteto de Madrid. El 1899 rebé una distinció pel seu poema simfònic Ante las ruinas, que fou interpretat a la Sociedad de Conciertos sota la direcció de T. Bretón. Professor de composició del Conservatori de Música de Madrid des del 1915 fins a la seva jubilació, es convertí en un dels mestres de composició més importants de l’Estat espanyol i tingué un gran nombre de deixebles procedents de la Península Ibèrica i també de l’Amèrica llatina.
Fou hereu del nacionalisme musical dels seus predecessors, però amb el temps se’n distancià i adoptà un estil germanitzant, amb influències de L. van Beethoven, R. Wagner i R. Strauss, entre altres compositors. Així, per exemple, el poema simfònic La divina comedia (1905-08) és deutor del llenguatge de J. Brahms i formalment palesa una forta influència de R. Strauss. Ha estat, precisament, aquesta vinculació germànica la que, en ocasions, ha presentat C. del Campo com un oponent de M. de Falla i altres compositors hispànics més atrets per les troballes sonores dels músics francesos.
Interessat en la creació d’una òpera nacional espanyola, tingué una sort variable en aquest àmbit, que li aportà importants èxits però també experiències força amargues. El gènere que més cultivà, però, fou la música de cambra, i les seves obres en aquest camp es convertiren en un punt de referència indiscutible en la història de la música hispànica, especialment pel que fa al quartet de corda. Entre aquests hi ha exemples tan interessants com els Caprichos románticos (1908), el Cuarteto asturiano (1909) o Carlos III (1949). També cal citar El Cristo de la Vega, per a quartet de corda i recitador, obra que entronca amb Die sieben letzten Worte unseres Erlösers am Kreuze ('Les Set Últimes Paraules del Nostre Salvador a la creu') de F.J. Haydn. Durant els anys setanta i vuitanta del segle XX es produí un moviment de recuperació tant de la seva figura com de la seva obra musical.
Obra
Òpera
El final de Don Álvaro (1910); Paolo e Francesca (1911); La tragedia del beso (1911); El Avapiés (col·lab. Á. Barrios, 1918); Fantochines (1922); La malquerida (1925); El árbol de los ojos (1930); Lola, la piconera (1949); El pájaro de dos colores (1951)
Orquestra
Ante las ruinas, poema simfònic (1899); La divina comedia, poema simfònic (1905-08); Airiños, aires..., poema simfònic (1916); Kasida, poema simfònic (1920); Obertura Madrileña (1920); Evocación medieval, poema simfònic (1924); Bocetos castellanos, suite (1929); Evocación de Castilla, pno. i orq. (1931); Suite madrileña (1934); Aragonesa, obert. (1934); Ofrenda a los caídos, poema simfònic (1938); Concert per a violí (1938); Fantasía castellana, pno. i orq. (1939); Suite, vla. i orq. cambra (1940); Obertura Asturiana (1942); El viento en Castilla, suite (1942); En la pradera, suite (1943); Concert per a violoncel (1944); Evocación y nostalgia de los molinos de viento, poema simfònic (1952)
Cambra
12 quartets de corda (1904-52; entre els quals:Caprichos románticos, 1908; núm. 4, Cuarteto asturiano, 1909; núm. 8, Cuarteto castellano, 1945; núm. 5, mi m, 1911; núm. 11, Carlos III, 1949); El Cristo de la Vega, qt. c. i recitador (1907); Caprichos románticos sobre textos de G.A. Becquer, qt. c. (1908); Sonata, re M, vl., pno. (1949); Quintet per a piano, mi M (1952)
Diversos
22 sarsueles (entre les quals: La flor del agua, 1912; La romería, 1915), 3 misses, obres per a piano, cançons
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Otaño, Nemesio; Campo, Conrado del: El P. Antonio Eximeno: estudio de su personalidad a la luz de nuevos documentos. Discurso leído por el Sr. D. Nemesio Otaño y contestación del Excmo. Sr. D. Conrado del Campo, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando; Ferga, Madrid