El terme ’cíclic’ fa referència no tant a una forma en concret com a un principi o procediment compositiu que pretén dotar de continuïtat orgànica una obra, tot i estar dividida en diferents moviments, mitjançant les connexions temàtiques.
El fenomen cíclic ja es pot apreciar en les misses (anomenades per aquest motiu ’cícliques') dels segles XV i XVI. Aquestes utilitzaren o bé un mateix cantus firmus per a tots els números (Missa L’homme armé super voces musicales, de Josquin Des Prés), o bé un mateix motiu musical (o motto) per al començament de cada secció (Missa Se la face ay pale, de Dufay). Durant el segle XVII, l’ús del recurs cíclic es limità a una certa recurrència temàtica en la música instrumental, i al segle XVIII gairebé desaparegué. Ja al segle XIX, aquest principi esdevingué una característica molt important d’autors com F. Schubert (Fantasia en do M, ’Wanderer-Fantasie', D 760 ), R. Schumann (Carnaval, op. 9), H. Berlioz (Simfonia fantàstica), F. Liszt (Sonata en si m) i C. Frank (Simfonia en re m), que, d’altra banda, sotmeteren el material recurrent a nombroses transformacions (transformació temàtica).
Un cas habitual de fenomen cíclic té lloc quan el darrer moviment d’una obra recapitula, a vegades de manera evocativa (Brahms: Simfonia núm. 3, op. 90, 4t mov.), a vegades de manera triomfal (A. Bruckner: Simfonia núm. 8, 4t mov.), un o més temes previs, coronant així tota l’obra. En aquest sentit, també unes variacions poden acabar ’cíclicament’ amb la tornada del tema, sigui en el seu estat inicial (J.S. Bach: Variacions Goldberg, BWV 988), sigui de manera apoteòsica (M. Reger: Variacions sobre un tema de Mozart, op. 132). D’altra banda, també fora pertinent parlar d’ambició cíclica dins alguns moviments quan aquests conclouen amb una represa del tema inicial (Beethoven: Sonata núm. 15,'Pastoral', op. 28, 1r mov.) o culminen amb una síntesi final dels diferents materials apareguts (Mozart: Simfonia núm. 41,'Júpiter', KV 551, 4t mov.).
Una altra accepció del terme ’forma cíclica', actualment en desús, fa referència a una obra integrada per diferents moviments, com ara la suite de danses barroca.