La transformació temàtica s’ha de distingir de la variació o del desenvolupament, ja que no es tracta d’una derivació secundària d’un tema principal, amb el qual s’establiria una dependència o subordinació lògica. En aquest sentit, no hi ha una preeminència, més enllà de la cronològica, entre un tema i la seva transformació, tot i que es reconeix el vincle entre els dos. Així, doncs, la transformació s’erigeix en una entitat autònoma, autosuficient i amb una personalitat pròpia, aquesta última eventualment subordinada a les necessitats programàtiques de l’obra.
El concepte de transformació temàtica s’associa principalment amb el Romanticisme i, en particular, amb la forma cíclica. Una de les primeres utilitzacions d’aquest recurs es troba en l’obra d’H. Berlioz, per exemple en la seva Simfonia fantàstica, opus 14, vertebrada a través d’un únic tema o idée fixe, o en La damnation de Faust, opus 24. La metamorfosi d’un tema fou, també, molt present en l’obra de F. Liszt, tant en els seus poemes simfònics com en la Sonata per a piano en si m o en la Faust-Symphonie, obra en què un mateix material temàtic, mitjançant la seva modificació, serveix per a caracteritzar de manera antagònica els personatges de Faust i Mefistòfil. D’altra banda, el leitmotiv wagnerià, figura destinada a reflectir musicalment l’esdevenir de l’acció dramàtica, és una de les expressions més elaborades i característiques de la idea de transformació temàtica.