Estudià violí a la cort de Kassel amb J. Heuzé i composició amb J.K. Rodewald. Aviat esdevingué violinista i violista de Frederic II de Kassel. Al final del 1785 marxà a Göttingen com a primer violí de l’acadèmia que dirigia J.N. Forkel; deu anys després es traslladà a Frankfurt i posteriorment a Dessau, fins que el 1803 s’establí definitivament a Ludwigslust, on actuà com a ajudant de director de l’orquestra del teatre, de la qual més tard fou titular, i on fou mestre de capella. Al seu temps gaudí de gran anomenada com a violinista solista, essent convidat en ocasions per a oferir concerts, i també com a director d’orquestra pel bon nivell que assolien les formacions que dirigia. Cal esmentar la seva producció musical, dins l’estètica clàssica, amb un tractament idiomàtic de la corda molt bo i unes encertades orquestracions que cercaven la forma de depassar els tòpics sonors de l’època. El seu nom és recordat per la composició de la seva tercera simfonia, La tempête et le calme (1794), una obra de tipus programàtic que molt sovint s’ha relacionat amb la simfonia Pastoral, de Beethoven, i que s’ha d’inscriure en el corrent descriptiu que empraren L. Spohr i G.J. Vogler, entre d’altres, tal com observa J.G. Prod’homme.