Els primers exemples de tientos, compostos per a viola de mà en la primera meitat del segle XVI, es caracteritzaren pel seu estil preludial. En consonància amb el sentit de la mateixa paraula tiento, aquestes peces, en general de curta durada, tenien un caràcter de prova, de tempteig, de tast de l’afinació i les característiques de l’instrument. Com a exponents d’aquest període es pot esmentar Ll. del Milà (El Maestro, 1536) o A. de Mudarra (Tres libros de música en cifras para vihuela, 1546).
A partir de la segona meitat del segle XVI, el tiento passà a ser una forma eminentment imitativa, dividida en diferents seccions i destinada en general a l’orgue. El màxim exponent d’aquest vessant contrapuntístic del tiento fou A. de Cabezón, que n’escriví vint-i-nou (tretze dels quals en Obras de música para tecla, arpa y vihuela..., del 1578). Altres exemples d’aquest gènere es troben en l’obra de F. Correa de Arauxo (el seu Libro de tientos y discursos de música práctica..., 1626, en conté seixanta-dos) o de J.B. Cabanilles (Tiento de batalla i prop de 200 tientos per a orgue). També fou conreat per compositors portuguesos com ara M. Rodrigues Coelho, el qual inclogué vint-i-quatre tentos en la seva obra Flores de musica... (1620).