Vida
Era nebot de Pietro Andrea Ziani, de qui rebé una gran influència. Les seves dues primeres obres escèniques foren adaptacions per a alguns teatres de Venècia d’òperes d’altres compositors, com ara Antonio Cesti i Antonio Draghi. El 1679 estrenà a Venècia la primera òpera, Alessandro Magno in Sidone, que més tard es reposà a Nàpols. El 1686 arribà a ser mestre de capella de Santa Barbara, a Màntua, on, a més, entrà al servei de la cort dels Gonzaga. Probablement, mentre hi treballava, impartí classes de música a A. Caldara. Durant la dècada del 1690 Ziani inicià una brillant carrera com a operista i arribà a ser considerat la figura més notable de l’òpera veneciana. El 1700, convençut pel seu oncle, es traslladà a Viena, on ocupà el càrrec de vicemestre de capella de la cort imperial i més tard, el 1712, el de mestre de capella. La seva producció musical és formada per òperes, oratoris, sepolcri, nombroses composicions religioses i alguna peça instrumental. Igual que P.A. Ziani, les seves obres mostren les característiques estilístiques de la música cortesana vienesa. El seu domini del contrapunt es posa de manifest en les dobles fugues de les introduccions dels oratoris i sepolcri. Gran part de la seva música religiosa, especialment les misses, són compostes en stile antico. En les òperes intentava sempre reflectir musicalment el sentit del text, precepte al qual subordinava fins i tot la seva concepció de la melodia i de la coloratura, tot aconseguint una gran eficàcia en la caracterització dels seus personatges. Ziani treballà magistralment l’escriptura instrumental, amb una imaginació desbordant i un gran domini del desenvolupament dels motius i dels temes.
Obra
Òpera
47 òperes (27 amb la part musical perduda), entre les quals: Alessandro Magno in Sidone (1679); La Rosalinda (1692); L’Esopo (conservada parcialment, 1703); Il Meleagro (1706); L’Ercole vincitor dell’Invidia (1706); La Flora (1706); Il Campidoglio ricuperato (1709); Chilonida (1710); Andromeda (1714); L’Atenaide (1714)
Música vocal religiosa
16 oratoris i sepolcri, 7 amb la part musical perduda (entre els quals: Il mistico Giobbe, 1704; La morte vinta sul Calvario, 1706; Il sacrifizio d’Isacco, 1707; Giesù flagellato, 1709; Il sepolcro nell’orto, 1711); 22 misses; 3 rèquiems; 105 altres obres vocals religioses