J.S. Bach: Suite IV per a violoncel sol en mi bemoll M, BWV 1010, bourrée II
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Documentada ja al segle XVI, la seva etimologia és controvertida. Alguns musicòlegs pensen que fou introduïda a França pels boulgres o bulgares (‘búlgars’). D’altra banda, el verb bourrer designa l’acció de picar, batre, copejar, que podria estar relacionat amb el seu origen marcadament ritmat. Possiblement introduïda a la cort de França per Margarida de Valois l’any 1555, ben aviat s’integrà a la suite instrumental (M. Praetorius, H. Purcel, J.S. Bach) i a l’òpera (J.B. Lully, J.Ph. Rameau). Segons J.J. Rousseau (Dictionaire, 1768), "... la bourrée es marca a dos temps ràpids i comença amb una anacrusi de negra. Ha de tenir dues parts, com la majoria de danses, i quatre compassos o bé un múltiple de quatre a cada part...". Les bourrées van generalment aparellades, i la segona ocupa un lloc semblant al del trio de minuet tradicional. El conjunt acaba amb el da capo de la primera bourrée, sense repeticions.