Citat per primer cop en l’entremès anònim del principi del segle XVIII titulat El novio de la aldeana, el fandango formà part de moltes de les tonadillas, sarsueles i ballets d’aquesta mateixa època. Són molt coneguts els exemples per a teclat d’A. Soler i D. Scarlatti. C.W. Gluck utilitzà fragments melòdics del fandango de D. Scarlatti en el seu ballet Don Juan, que després W.A. Mozart incorporà amb modificacions a Les noces de Fígaro. D’una forma estilitzada, es troben exemples de fandango en el Caprici espanyol de N. Rimskij-Korsakov, en Iberia d’I. Albéniz, en la peça número 3 de Goyescas d’E. Granados i en El sombrero de tres picos de M. de Falla. Com a dansa folklòrica té diverses variants regionals, com la malaguenya, la granadina, la murciana i la rondeña. Fou introduïda de temps antic als Països Catalans, i encara es manté viva al País Valencià i a les Illes Balears, especialment a Menorca. A Andalusia, un dels seus principals centres de difusió, el fandango fou adoptat pel flamenc.
m
Música
Exemple de fandango
© Fototeca.cat/ Jesús Alises