És anomenat també símbol de fe. Es tracta d’una fórmula prolixa i alhora concisa sobre la doctrina trinitària tal com fou expressada per les esglésies primitives i formulada pels concilis de Nicea (325) i Constantinoble (381). Part integrant de la litúrgia baptismal, al segle V entrà a formar part de la celebració eucarística a Orient; a Occident aparegué primer en la litúrgia visigòtica (concili III de Toledo, 589) i no s’incorporà a la romana fins al segle XI. De les sis melodies gregorianes conservades en el gradual (on no formen part de l'ordinari de la missa), la segona, la cinquena i la sisena són variants de la primera, anomenada "autèntica", i pertanyen al quart mode; la sisena, més adornada, pertany al primer mode; la tercera melodia, que és la més tardana (segle XVII) i la més popular, pertany al cinquè mode. No són pròpiament cants, sinó cantilenes alternades a la manera dels salms. A partir del segle XV, començà a ser tractat polifònicament com a part de l’ordinari de la missa, darrere del glòria i abans del sanctus. Del fet que la primera frase era reservada al celebrant, que l’entonava en gregorià, la major part de credos polifònics comencen per l’expressió Patrem omnipotentem, de manera que el credo era anomenat sovint Patrem. A causa de la seva llargada -sobretot a partir del segle XVII, quan s’inclogué l’acompanyament orquestral-, el credo fou dividit en diverses parts, entre les quals destaquen l'Et incarnatus est, de música molt recollida, el Crucifixus, de caràcter dramàtic, l'Et resurrexit, triomfal, i l'Et vitam, que constitueix sovint un final fugat, anàleg al Cum sancto Spiritu del glòria. La reforma del concili II del Vaticà introduí, com a alternativa, la recitació del tradicional símbol dels apòstols (segle II), conegut popularment per Crec en un Déu, que sovint es canta en la versió de Lluís Romeu.
m
Música