Aquest terme fa referència sobretot a dues formes: la petita doxologia, que designa el Gloria Patriamb què es clouen els salms, càntics, etc., i la gran doxologia, que indica l’himne Gloria in excelsis. Aquest himne apareix, juntament amb altres càntics, al final del salteri, en el còdex Alexandrinus(segle V) de la Bíblia grega, i, en una versió lleugerament diferent, en les Constitucions Apostòliques, un document canonicolitúrgic d’Antioquia del segle IV. El testimoni més antic de la versió llatina és l'Antifonari de Bangor (segle VII), bé que l’himne era cantat, com a mínim, des del segle V. Primitivament formava part de l’ofici del matí, i així es manté en la pràctica de les esglésies orientals. A Occident, en canvi, el Gloria in excelsis constitueix un cant dels ritus inicials de la missa. Reservat de primer a la festa de Nadal, el papa Símmac n’estengué l’ús al diumenge i a les festes dels màrtirs. Com a peça de la missa, el Gloria in excelsis ha estat musicat per molts compositors.
f
Música