Des de l’Edat Mitjana la lectura dels textos el Divendres Sant o en altres diades de la Setmana Santa es feia en cant pla. En les primeres elaboracions polifòniques, només les turbae i els personatges secundaris (soliloquentes) eren tractats contrapuntísticament, mentre que el narrador, o evangelista, i Jesús continuaven tenint les seves paraules en cant pla. Aquest tipus de passió responsorial sorgí a mitjan segle XV. Del principi del segle XVI data (Antoine de Longaval o Jacob Obrecht?) el primer exemple de passió motet: el text hi és tractat d’acord amb les característiques pròpies d’un motet. Les passions segons sant Mateu i segons sant Joan de Johann Walter (cap al 1530) són les primeres en llengua alemanya: tots els personatges individuals tenen parts solistes i les multituds són tractades polifònicament. La passió de tipus responsorial (anomenada també ’dramàtica') tingué els seus moments culminants en les obres de R. de Lassus al segle XVI i de H. Schütz al segle següent. Les tres magnífiques passions d’aquest darrer uneixen característiques arcaiques (el cant monòdic no acompanyat dels soliloquentes, derivat de l’antic to de passió) i trets propis de la moderna música dramàtica. Al final del segle XVII es començà a imposar la passió oratorial: l’Evangelista, Jesucrist i els soliloquentes cantaven en el recitatiu acompanyats del baix continu propi de l’òpera italiana, i els grups i les multituds continuaven rebent tractament polifònic. Al text dels Evangelis s’afegeixen poemes originals per a ser cantats en forma d’àries per a solistes o petits conjunts en les quals es fan comentaris sobre els esdeveniments narrats. La passió no és, per tant, un gènere diferent de l’oratori, sinó un cas especial dins d’aquest, per les característiques del seu text i la seva funció en l’any litúrgic. Malgrat les obres de G.F. Händel (Passió segons sant Joan, sobre el popular llibret de B.H. Brockes) o G.Ph. Telemann (autor de més de quaranta passions), al segle XVIII les dues passions que es conserven de J.S. Bach se situen per damunt de qualsevol obra del gènere anterior o posterior. Molt especialment pel que fa al cas de la Passió segons sant Mateu (1729): des del seu redescobriment, cent anys després de la seva estrena (versió dirigida per F. Mendelssohn), és considerada de forma unànime una de les obres més grans de la història. La Passió segons sant Joan (1723) és menys popular, però la seva categoria musical no queda gaire per sota. Els compositors posteriors a Bach no acostumaven a posar en música la Passió completa, sinó que componien oratoris o cantates de passió (la KV 42 de W.A. Mozart, per exemple) en què es narren o es comenten de forma més lliure els esdeveniments en qüestió. Al segle XX destaca la Passió segons sant Lluc, de K. Penderecki, per l’ús de recursos d’avantguarda desconeguts en el gènere. Aquest tret, com també la seva difusió, l’han fet una obra relativament popular dins un gènere que, per a la gran majoria de melòmans, continua tenint com a màxim exponent les dues obres mestres de Bach.
f
Música