Exemple 2 - Toledo
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
També s’anomena la passió, el passio o el passi. Un element important per al desenvolupament de la pàssia és l’estructura dramàtica del text, que combina unes parts narratives amb diàlegs entre les persones que actuen en el procés contra Jesús. Els tres papers principals són el del cronista, dit també narrador o evangelista -part narrativa-, la sinagoga -o intervencions directes de les turbae i soliloquentes - i les paraules de Crist. Aquests tres papers apareixen ja ben diferenciats, mitjançant litterae significativae, en els antics evangeliaris. Aquestes eren C -de celeriter o ràpid- per al Cronista, S -és a dir sursum o amunt- per a la Sinagoga i T -de la qual derivà una creu-, és a dir, tenete o lentament, per a les paraules de Crist.
Exemple 3 - El Escorial
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
A les diòcesis de la Tarraconense, corresponents a les del Regne de Catalunya-Aragó, existiren models musicals propis (tonus passionis) per al cant de la pàssia. Difereixen dels models usats a Castella i també a Roma. Com tots els peninsulars, podrien ser d’origen mossàrab. Ofereixen trets molt arcaics, i el seu desenvolupament es troba ben documentat, de tal manera que és possible seguir-lo, pas a pas, des del final del segle XII fins al XX (el model castellà, en canvi, es troba documentat amb fonts musicals des de l’últim terç del segle XV, bé que suposa una oralitat ininterrompuda des de temps molt més remots). El model més antic conegut, conservat a la Biblioteca de Catalunya, és del final del segle XII, i ofereix un recitatiu litúrgic (tonus passionis) amb dues cordes de recitació diferents, l’una sobre la nota fa -per a Crist i el narrador o cronista- i l’altra sobre la nota la per a les turbae i soliloquentes (sinagoga). L’exemple 1 correspon a un document del segle XIV, conservat al seminari diocesà de Girona, i mostra ja, amb més claredat, un model amb tres cordes de recitació (la-do-mi), situades a diferents alçades, a distància de 3a i 5a.
Existeix, també, el model castellà amb tres cordes de recitació situades a distància de 5a i 8a. Ha estat transmès en dues versions. La primera (exemple 2), conservada a l’arxiu de la catedral de Toledo, és del final del segle XV, i les tres cordes de recitació són do-sol-do. La segona (exemple 3) apareix en un document sense signar del segle XVI conservat al monestir d’El Escorial, amb les cordes de recitació re-la-re.
Exemple 4 - Sogorb: ms. 0-9
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
La similitud entre el model castellà i el romà, deguda a la disposició de les seves cordes de recitació a distància de 5a i 8a, és només aparent, ja que el model romà és en la tonalitat de fa lidi (fa-do-fa) i el de Castella, en canvi, es troba en la de re dòric (re-la-re [El Escorial] i un to més baix, do-sol-do [Toledo]). Els impresos de Saragossa: Cocci i Hutz (1504), Cocci (1510), Nájera (1552), Vidue de Nájera (1563) i Lanaja i Quartanet (1612), recullen el model de la corona catalanoaragonesa. Els impresos de Brocarii (Alcalá, 1516), Fernández de Córdoba (Burgo de Osma, 1562), Juan de Plaça (Toledo, 1576) i Benito Cano (Madrid, 1788), entre altres, recullen el model castellà. Des que la lectura de la passió començà a ésser cantada per tres persones, amb models de recitatiu de tres cordes, situades a distància de 3a i 5a, com el model catalanoaragonès, o de 5a i 8a, com el castellà i el romà, s’obrí la possibilitat d’un desenvolupament polifònic de la forma. El desenvolupament polifònic de la passió, partint de les fonts conegudes, començà al segle XV. Si s’observa la pintura d’aquest segle, es pot veure la muntanya del Calvari plena de gent. En aquesta multitud es poden reconèixer les turbae de la passió, que en aquesta mateixa època començà a cantar-se polifònicament. Els textos eren recitats per tots tres cantors a la vegada, cadascun d’ells en la seva respectiva corda de recitació. El primer model polifònic d’aquesta mena l’ofereix un tractat, redactat a mitjan segle XV, que dona a conèixer unes regles per a cantar la passió polifònicament. Aquest text, que procedeix de la biblioteca parroquial de Füssen i es conserva al palau d’Harburg (Suàbia), sembla que recull una pràctica usual. La mena d’improvisació polifònica que ensenya el tractat es basa en la possibilitat que ofereix el model recitatiu de la tradició romana, construït amb tres tubes de recitació: fa inferior per a la part de Jesús, do per al narrador o cronista i fa superior per a les turbae i soliloquentes. Cadascun dels tres cantors va interpretant la seva part sobre la respectiva tuba de recitació. Ara bé, quan apareixen els textos corresponents a les turbae, s’uneixen els tres cantors per a interpretar a la vegada aquests textos, tot mantenint-se cadascun en la corresponent tuba de recitació. D’aquesta manera s’aconsegueix una polifonia molt simple, nota contra nota, que dona com a resultat una consonància de 5a per sota del tenor (narrador) i una 4a per sobre, és a dir: fa-do-fa. Aquest model polifònic, pensat per al model medieval romà, només pogué tenir acceptació en aquells països on s’havia generalitzat aquest model de recitatiu litúrgic. Pel que fa a la Corona catalanoaragonesa, a l’Arxiu de Música de la catedral de Sogorb (ms. 0-9) es conserva un model polifònic anàleg al de Füssen i també del segle XV, però relacionat amb el model de recitatiu propi (la-do-mi) (exemple 4).
Aquest document és una prova que, ja al segle XV, a la Corona catalanoaragonesa es cantava la passió amb participació polifònica. En aquest model polifònic, cadascuna de les veus -discant, tenor i contratenor, pertanyents a les persones que interpretaven les parts de turbae, Jesús i cronista- apareix manuscrita en els corresponents marges de pàgina de tres passionaris aragonesos diferents, impresos a Saragossa (Lanaja i Quartanet, 1612) i conservats a l’Arxiu Musical de la catedral de Sogorb (ms. 0-9). Les tres cordes de recitació d’aquest model medieval monòdic catalanoaragonès (la, per al cronista; do, per a Jesús, i mi, per a les turbae) han de sonar alhora en determinats moments del relat, tot donant com a resultat una polifonia a tres veus. El tenor canta, al peu de la lletra, un melisma pres del model monòdic de la Corona d’Aragó (exemple 5).
Exemple 5 - Melisma de tenor
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Al principi del segle XVI aparegué un model nou, conegut com a passió motet, en què absolutament tot el text del relat és compost en polifonia. El model més antic que es coneix d’una passió motet, que es propagà per tot Europa com es pot veure per la gran difusió de còdexs, és la Passió de Longaval, a Alemanya, atribuïda a J. Obrecht. El text d’aquest model es basa en una harmonia evangelii sobre la passió, és a dir, es tracta d’un únic relat de la passió compost per perícopes extretes dels quatre evangelis. Aquest és un procediment semblant als relats de la passió que es coneixen per la tradició mossàrab. Als territoris de l’actual Estat espanyol, aquest model polifònic no degué ésser acceptat. Tanmateix, fonts musicals i literàries del segle XVI parlen d’un model de passió a diversos cors (cronista, turbae, soliloquentes, Jesús), compost totalment en polifonia. El text, però, segueix al peu de la lletra el relat d’un sol evangeli, és a dir, Mateu (diumenge de Rams) o Joan (Divendres Sant) respectivament. Després d’aquests models polifònics, cal esperar fins al final del segle XVI per a trobar altres fonts hispàniques que informin sobre el desenvolupament posterior. Des del final del segle XVI també es pot seguir el desenvolupament polifònic de la passió a través de fonts literàries. Un cerimonial manuscrit, conservat a la Biblioteca Capitular de Saragossa i redactat cap al 1598 per Pascual Mandura, canonge de la seu, informa de la pràctica polifònica de la passió a les catedrals de Saragossa. De les observacions que conté el manuscrit es dedueix que la forma passió havia experimentat un desenvolupament més gran a la Corona d’Aragó que a la de Castella. El cerimonial al·ludeix a quatre models de pàssia, que es cantaven a la catedral de Saragossa durant la segona meitat del segle XVI. Un primer model era cantat per tres cantors a la llana, és a dir, en cant pla segons el model monòdic medieval de la Corona d’Aragó, el dimarts sant. El segon amb els passos de Melchor Robledo, és a dir, passió amb parts polifòniques (turbae ?), alternant amb el recitatiu monòdic medieval, el dimecres sant. El tercer model amb els dixos de Robledo, és a dir, les turbae i les Set Paraules en polifonia. La resta del relat es cantava segons el model monòdic medieval. El darrer era aquell en què es cantava també tot el processo, és a dir, tota la part del cronista en polifonia. Es cantava el diumenge de Rams. A partir del segle XVII hi hagué un estancament de la forma en el desenvolupament liturgicomusical pel que fa als territoris hispànics. Tanmateix, continuà desenvolupant-se al llarg dels segles XVII i XVIII, especialment en la litúrgia protestant, que creà noves formes basant-se en la cantata, l’òpera i l’oratori (H. Schütz, G.F. Händel, J.S. Bach). Als territoris de l’actual Estat espanyol, en canvi, aquesta pràctica culminant del final del segle XVI ha continuat cantant-se i transmetent-se al peu de la lletra des de llavors i fins al final del segle XX. Així ho testifiquen nombrosos còdexs en pergamí, en els primers i darrers folis dels quals apareixen els noms i les signatures de nombrosos cantors, que, al llarg dels segles i fins els anys cinquanta del segle XX, han passat per les capelles catedralícies de música. Còdexs conservats a les catedrals de Barcelona, Girona, Lleida, Saragossa, Osca, Tarassona, Albarrasí, Barbastre o la col·legiata d’Alquézar mostren la tradició polifònica de la Corona d’Aragó. A València, però, degué adoptar-se al segle XVII el model monòdic romà (en fa lidi), ja que les passions de J.B. Comes, entre d’altres, pressuposen aquest model de recitatiu, si bé mantenen el costum d’incloure tota la part narrativa en polifonia. A Castella, les passions conservades (F. Guerrero -per al model castellà-, T.L. de Victoria -per al model romà-, Alonso Lobo i altres) inclouen només les parts de les turbae en polifonia.
Bibliografia
- González Valle, J.V.: Tradición oral y versión manuscrita del Cantus Passionis de Castilla, dins Las abreviaturas en la enseñanza medieval y la transmisión del saber, Universitat de Barcelona, Barcelona 1990
- González Valle, J.V.: La tradición polifónica del Canto del "Passio" en Aragón. Pasiones de los siglos XV, XVI y XVII de las catedrales de Albarracín (Teruel), Gerona, Segorbe (Castellón) y Zaragoza, Saragossa 1990
- González Valle, J.V.: La Tradición del Canto de la Pasión en España, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1992
- Schlager, Karlheinz, Braun, Werner i Fischer, K. von: Passion, en Die Musik in Geschichte und Gegenwart, Sachteil, vol. 7, Bärenreiter, Kassel 1997
Complement bibliogràfic
- Llongueras i Badia, Joan: Els cants de la Passió: exhortació poemàtica per a ésser dita i predicada en el temps de Passió i Setmana Santa, Tip. Emporium, Barcelona 1928