Més en general, pot incloure també la cançó monòdica de trobadors i trouveurs (chanson de geste). Sovint, però, el terme designa exclusivament la cançó polifònica francoflamenca -amb text profà, allunyat de les formes fixes- de final dels segles XV i XVI. Les primeres obres a les quals el terme pot ser aplicat són els catorze rondeaux a tres veus d’Adam de la Halle (final del segle XIII). Basades en les formes fixes, la seva textura és bàsicament homofònica i la veu principal és la central. La primera meitat del segle XIV fou dominada per la figura de Guillaume de Machaut, que establí les bases del gènere. La forme fixe que predominava era la ballade, i la música, a tres veus quasi sempre, reservava la part principal a la veu més aguda (la resta, tenor i contratenor, podrien haver estat parts instrumentals). Al final del segle XIV, amb l'ars subtilior,la música incrementà la seva complexitat rítmica i mètrica. Laballade, però, continuà essent la forme fixe predominant. A la primera meitat del segle XV, amb G. Dufay i G. Binchois, l’estil canvià notablement. El contrapunt esdevingué més senzill, molt més consonant que al segle anterior, i el rondeau passà a ser la forme fixe més emprada. Era l’època de l’anomenada cançó borgonyona. No fou fins al final del segle XV, però, que tingué lloc el canvi més important. J. Obrecht, A. Agricola, H. Isaac, L. Compère, P. de La Rue i, molt especialment, Josquin Des Prés començaren a utilitzar textos de caràcter popular, sovint estròfics, i incrementaren a quatre el nombre habitual de veus. A l’àrea flamenca, a la primera meitat del segle XVI, hi hagué compositors com Clemens non Papa, N. Gombert o A. Willaert que seguiren aquest mateix estil. A la zona de París, en canvi, compositors com C. de Sermisy i C. Janequin desenvoluparen un estil lleugerament diferent, més homofònic, per bé que amb diferències notables entre ells. Les chansons de Janequin (Le chant des oiseaux, La bataille, Les cris de Paris, etc.) són especialment conegudes pel caràcter descriptiu, de vegades humorístic, dels seus textos. Ja a la segona meitat del segle XVI, J. Arcadelt i C. Le Jeune radicalitzaren la tendència homofònica de l’escola parisenca amb un estil molt simple, quasi acòrdic, que influí molt la resta de compositors de l’època i que amb el temps donà origen a l'air de cour. La influència del madrigal italià fou una de les característiques més importants de la chanson del final d’aquest segle, i es deixa sentir especialment en l’obra de G. Costeley i Roland de Lassus. Entre els darrers compositors del gènere hi hagué P. de Monte i J.P. Sweelinck.
f
Música