Els arguments de l'opera seria solien ser de tema clàssic, històric o mitològic grecollatí, encara que adaptats a la mentalitat de l’època, sense gaires pretensions de fidelitat als models. De vegades també es basaven en les històries cavalleresques de les croades, seguint La Jerusalem alliberada, de T. Tasso, o altres autors semblants. L’estructura de l'opera seria era molt senzilla: després d’una obertura tripartida inicial, l’acció es desenvolupava mitjançant recitatius gairebé sempre secs (només amb baix continu) i àries que s’anaven repartint entre els personatges, donant preferència als castrati i a les grans sopranos, i alternant els diferents afectes (teoria dels afectes) aleshores de rigor: amor, furor, dolor, alegria, etc. Només en les escenes d’amor podia haver-hi un duo, perquè els cantants rebutjaven barrejar les seves veus amb les dels altres intèrprets. El primer gran autor d’aquest gènere fou A. Scarlatti, a qui s’atribueix la definitiva separació dels personatges còmics de les opere serie, fet que donà lloc al naixement de l'opera buffa. Entre els llibretistes més destacats d’aquest estil seriós cal esmentar sobretot Apostolo Zeno (1668-1750) i Pietro Metastasio (16981782), els arguments dels quals foren reiteradament utilitzats per una munió de compositors italians. En l’època de W.A. Mozart l'opera seria ja estava en ple retrocés, però encara n’hi fou encarregada una el 1791: La clemenza di Tito, amb llibret de C. Mazzolà.
f
Música