Expressió que s’aplica, d’una forma poc precisa, a algunes òperes franceses del final del segle XIX i principi del XX sorgides, fins a un cert punt, de la reacció contra l’obra de G. Meyerbeer, considerada ampul·losa i grandiloqüent.
El drame lyrique cercà temes que permetessin mostrar conflictes psicològics més íntims i complexos. Ch. Gounod amb Faust, J. Massenet amb Manon i Werther, i E. Chabrier amb L’Etoile són els màxims representants d’aquest corrent.