En alguns casos només hi ha un personatge (i aleshores rep el nom de monodrama) o dos (duodrama). El gènere fou moda al segle XVIII, arran de les primeres creacions d’aquest estil (Pygmalion, 1775, de Jean-Jacques Rousseau). Jirí Antonín Benda també en compongué, i es feu famós amb alguns dels seus duodrames. El procediment tingué una forta volada els darrers anys del segle XVIII i els primers del segle XIX, i fou adoptat per diversos compositors com a recurs dramàtic en algunes escenes crucials d’òperes (Zaide, de Mozart; Fidelio, de Beethoven; Der Freischütz, ’El caçador furtiu', d’A. von Weber). Oblidat ja com a gènere, fou emprat encara com a procediment per G. Verdi, per a donar relleu a escenes importants (Macbeth, 1847), i per Cilèa (Adriana Lecouvreur, 1902), en aquest cas per a evocar els procediments teatrals del segle XVIII.
m
Música