Al segle XIX, però, designà les opéras-comiques especialment concebudes com a espectacles lleugers, on la música sovint -però no sempre- estava relacionada amb els balls de moda del moment. J. Offenbach fou el primer compositor francès que dedicà explícitament algunes opéras-comiques a temes d’una notable frivolitat argumental, arran de la inauguració del seu Théâtre des Bouffes Parisiens, amb motiu de l’Exposició Universal de París (1855). El gènere entusiasmà molts dels visitants de l’Exposició i conegué una gran difusió a través dels grans èxits de les paròdies d’Offenbach (Orphée aux Enfers, 1858; La Belle Hélène, 1864, i moltes altres). A Madrid, l’empresari català Francesc Arderius decidí explotar aquest èxit creant els Bufos Madrileños (1866), amb música del compositor valencià Josep Rogel. Mentrestant el gènere s’anava definint cada cop més, desvinculant-se a poc a poc de l'opéra-comique, amb autors francesos com E. Audran (amb el seu gran èxit La Mascotte, 1880) o R. Planquette. F. Suppé es feu famós amb les seves creacions a Àustria i Hongria, i fou seguit en aquest camí per Johann Strauss fill, autor d’obres mestres del gènere, basades sobretot en la popularíssima dansa del vals, com Die Fledermaus('El ratpenat', 1874) i Der Zigeunerbaron ('El baró gità', 1885). Més lleugeres encara esdevingueren les produccions de l’hongarès F. Lehár, el que assolí més fama universal de tots els autors d’opereta, amb èxits com Die lustige Witwe ('La vídua alegre', 1905), Der Graf von Luxemburg ('El comte de Luxemburg', 1909), Éva(1911) i Das Land des Lächelns ('La terra del somriure', 1929), entre moltes d’altres. Altres compositors txecs, austríacs i hongaresos el precediren o hi convisqueren, com Leo Fall (1873-1925), famós per Die Dollarprinzessin('La princesa del dòlar', 1907), o Emmerich Kálmán (1882-1953), amb Die Czárdásfürstin('La princesa de les csárdás', 1915).
A Anglaterra, els reis de l’opereta anglesa (de molt marcada influència rossiniana) foren A. Sullivan i el seu llibretista W.S. Smith, autors d’una sèrie molt important d’obres que formen un repertori encara molt viu als països anglosaxons, i que ha tingut un cert ressò a Catalunya gràcies a les adaptacions del grup Dagoll Dagom (The Mikado, 1885; The Pirates of Penzance, 1879). L’opereta derivà en els Estats Units cap a un tipus d’espectacle cada cop més elaborat escènicament (V. Herbert, Rodgers & Hammerstein, etc.) que ha desembocat en la moderna tradició del musical (comèdia musical), un producte teatral que ja no es pot considerar pròpiament dintre dels paràmetres de l’opereta.
A Espanya, la sarsuela passà per una fase d’influència de l’opereta, durant els anys de màxim auge del gènere, amb obres com La corte del Faraón (1910), de Vicent Lleó, i Molinos de viento (1915), de P. Luna, però aquest gènere no ha arribat a arrelar amb força i s’ha mantingut més en l’àrea del gènere líric castellà: F. Moreno Torroba i P. Sorozábal n’han estat els autors més afortunats.