D’acord amb aquestes característiques, el primer compositor que emprà una orquestra de corda fou Arcangelo Corelli a la Itàlia de la segona meitat del segle XVII. Si, en canvi, es considera que l’orquestra de corda no ha d’incorporar els dos darrers trets, aleshores el seu origen s’hauria de situar a França, a l’entorn de l’any 1600, amb els grups que donaren origen als cèlebres 24 Violons du Roi (vegeu orquestra).
Malgrat que actualment pot semblar del tot natural que l’orquestra estigui formada a l’entorn del violí, als segles XVI i XVII la situació era completament diferent. A Anglaterra resplendia el grup de violes de gamba (consort), amb una música de cambra només comparable, en qualitat i sofisticació, a la que molt més endavant tingué el quartet de corda. Henry Purcell escriví, dins d’aquesta tradició, la seva extraordinària col·lecció de fantasies i In nomine. Aquests grups, que en general tocaven amb un instrument per veu, foren desplaçats per d’altres compostos per membres de la nova família del violí. Purcell fou nomenat Composer for the violins l’any 1677, quan la reialesa anglesa volgué imitar Les 24 Violons du Roi de la cort francesa. També a l’Anglaterra del segle XVII, els grups instrumentals dels teatres tenien els instruments de vent com a base, a més d’un grup de corda, distribuït en quatre parts i continu. El mateix Purcell participà d’aquesta tradició (semiòperes...).
El fet de tenir més d’un instrument per part augmenta el grau de cohesió del conjunt. En l’àmbit de l’afinació, per exemple, els problemes més habituals acostumen a trobar-se en els unísons. En incrementar el nombre d’instruments per part, aquest problema quedà notablement reduït. La pràctica dels instruments doblats arribà a Itàlia, des de França, abans que a l’Anglaterra de Purcell, el qual utilitzà fonamentalment els models italians.
Tant en el cas de Les 24 Violons du Roi, com en el cas dels conjunts italians de l’època de Corelli, el grup era una formació anterior a la partitura i, per tant, determinant per al compositor. En ambdós casos, la circulació del repertori per diferents corts europees fou molt més fàcil, gràcies a l’existència de conjunts de característiques similars en diferents llocs. Corelli exigí una gran seriositat en el treball en equip (arcades, afinació, virtuosisme). Sovint com a concertino, ell mateix dirigí el seu grup i les seves troballes es difongueren per tot Europa.
Des de la dècada del 1680 -la mateixa època en què Lully creà un prototip d’orquestra completa-, l’orquestra de Corelli es convertí en el model d’orquestra de corda seguit arreu del vell continent. En els Concerti grossi opus 6 (impresos el 1714) apareix un Concertino obligati (con duoi Violini, e Violoncello) i un Concerto grosso (duoi altri Violini, Viola e Basso ad arbitrio che si potranno radoppiare). La pràctica habitual fou doblar (radoppiare) els instruments del grup gran (tutti, ripienno), malgrat que, a la partitura -per tal de fer l’obra accessible a la major part d’agrupacions-, aquesta només sigui una de les possibilitats. Tant la part del violoncel del grup solista com la del baix en l’orquestra estan xifrades (baix continu). Hi ha, doncs, una escriptura a quatre parts, amb el contrabaix doblant a l’octava la part del violoncel del grup gran. Les orquestres franceses, i especialment la de l’Òpera de París, tocaren fins molt endavant amb una distribució en cinc parts (violins, tres violes de diferents mides i violoncels).
El contrabaix no formà part dels grups francesos fins molt més tard. S. de Brossard, perfecte coneixedor de l’obra de Lully, escriví en el seu diccionari: "Estic molt sorprès que la utilització [del violí o baix de violí o doble baix] no sigui més habitual a França." Aquesta característica i l’anterior -menys substancials en parlar de l’orquestra completa- adquireixen una importància essencial en l’orquestra de corda, fins al punt que l’inici d’aquest grup pot situar-se a la França de Les Violons o a la Itàlia de Corelli, depenent de la importància que se’ls atorgui.
L’orquestra de corda ha disposat d’un repertori no gaire extens, però de gran qualitat, pràcticament durant totes les èpoques, ja des de la Itàlia del Barroc (de Corelli a Vivaldi). A partir del Romanticisme, cal fer menció especial d’un mot certament polisèmic, serenade, ja que tant A. Dvorák (opus 22) com P.I. Cajkovskij (opus 48) o E. Elgar (opus 22), entre d’altres, l’empraren per a les seves obres per a orquestra de corda. B. Britten també compongué una esplèndida Serenade per a tenor, trompa i orquestra de corda (opus 31). L’extraordinària Eine kleine Nachtmusick ('Una petita serenata’ o ’Un petit nocturn') de W.A. Mozart, una de les obres més interpretades per les orquestres de corda d’arreu del món, podria haver estat pensada per a quartet de corda, tot i que, a diferència d'Ein Musikalischer Spass ('Una broma musical', del mateix any 1787), amb contrabaix. El pas de peces per a quartet o per a grups de violes (Purcell) a orquestra ha estat molt habitual.