El significat extramusical més important de la paraula blues fa referència a un estat d’ànim, ja que des del segle XVI l’expressió blue devils ('dimonis blaus') s’ha emprat en llengua anglesa per a descriure un estat de malenconia o depressió. El terme blues, però, no s’incorporà a la parla popular dels Estats Units fins després de la guerra civil (1860-65), i no fou fins cap al 1900 que els afroamericans del sud del país començaren a utilitzar-lo per a anomenar la música que expressava l’esmentat estat d’ànim. Així, s’ha d’entendre que l’intèrpret canta o toca per alliberar-se del blues. Es parla de sentir-se blue, de tenir the blues i, sovint, es personifica com a Mister Blues.
Orígens del blues
El blues té l’origen en manifestacions musicals de diversa procedència, les quals s’influïren mútuament durant l’últim terç del segle XIX al sud dels Estats Units, llavors en profunda transformació socioeconòmica després de la guerra civil i l’abolició de l’esclavitud (1865). Entre aquestes músiques hi ha les work songs, els field hollers, els espirituals, els aires de dansa i les balades de tradició anglosaxona. Els field hollers eren cants espontanis que individualment entonaven els treballadors per a acompanyar la feina al camp. Provenien de les work songs, cants col·lectius de treball, les quals havien reemplaçat un cop suprimit l’esclavatge. Les balades negres, basades en la balada de quatre o vuit versos de tradició anglosaxona, foren evolucionant cap a una forma de tres versos per estrofa el segon dels quals repetia el primer, cosa que permetia al cantant de concebre la rima del tercer vers mentre en cantava el segon. Aquesta forma reposava sobre una progressió harmònica dels graus I, IV i V, amb una estructuració que es feia amb diverses variants, de les quals la que quedà estandarditzada fou la de dotze compassos amb la progressió següent: primer vers (exposició), I-I-I-I; segon vers (repetició), IV-IV-I-I; tercer vers (desenllaç), V-V-I-I. Les particulars qualitats de timbre i to són donades per l’ús de les anomenades blues notes (blue note) i per la inflexió a l’atac de les notes, tret comú tant en les parts vocals com instrumentals, que han generat tècniques instrumentals no convencionals, com lliscar sobre les cordes de la guitarra, o tocar dues notes adjacents a la manera del mordent en el piano, imitant així la inflexió vocal. La poesia del blues és de lament per l’amor turmentat, però també n’hi ha amb temàtica social i sobre fets diversos. Sempre inclou un regust irònic molt particular, però expressa tota la gamma de sentiments humans amb gran autenticitat.
Expansió i primers enregistraments del blues
Els songsters, cantants rodamons o incorporats a espectacles ambulants que interpretaven un extens repertori de músiques populars a la manera dels trobadors, recolliren i expandiren el blues. Els primers anys del segle XX, aquest gènere començà a cridar l’atenció dels compositors de música popular. W.C. Handy, fill d’exesclaus d’Alabama, de formació musical clàssica, dirigia una orquestra itinerant i componia i publicava les seves peces. Havent escoltat els cants de rodamons del sud, fou dels primers músics cultes que incorporà en les seves composicions alguns elements del que ja s’anomenava blues. Seu és el Saint Louis Blues (1914), una de les peces americanes més interpretades.
Les formes més primitives del blues no foren les primeres que s’enregistraren. Immediatament després de la Primera Guerra Mundial, el fins llavors restringit mercat discogràfic es popularitzà gràcies a la comercialització de gramòfons més assequibles. Els productors es convenceren finalment del fet que realitzar enregistraments d’artistes negres podia tenir èxit, ja que una part de la població negra, especialment la ja assentada a les grans ciutats del nord, era assídua dels locals on es tocava jazz instrumental i vocal. Aquest darrer era interpretat per dones, la majoria veteranes del cafè teatre, vaudeville i espectacles itinerants, que cantaven amb un acompanyament instrumental jazzístic. Foren elles les qui començaren a incorporar blues al seu repertori. No era el blues pur, sinó cançons que contenien elements fonamentals d’aquest gènere presentades en un context jazzístic. Així, el 1920, la companyia Okeh publicà, amb gran èxit, Crazy Blues cantat per Mamie Smith, acompanyada d’un quintet instrumental. Seguint aquest patró, moltes altres cantants negres es convertiren en artistes discogràfiques d’allò que les companyies comercialitzaren amb el nom de race records, és a dir, enregistraments d’artistes de raça negra per a compradors de raça negra. En destacaren Ma Rainey, Ida Cox i, sobretot, Bessie Smith, dita l’Emperadriu del blues. L’agressivitat de les seves interpretacions, la sinceritat de la seva emoció i l’impecable sentit del tempo converteixen l’obra de Smith en una síntesi de tots els corrents musicals negres de l’època. Aquestes cantants foren autèntiques vedets de l’espectacle i, com a tals, es veieren molt perjudicades per l’aparició, el 1927, del cinema sonor. El 1930, la modalitat havia passat de moda, però no el blues en ell mateix, el gust pel qual havia arrelat en el públic.
Estils principals
El 1925 les companyies discogràfiques començaren a desplaçar equips d’enregistrament mòbils cap a diversos territoris del sud dels Estats Units per tal de realitzar-hi gravacions de músics rurals, tant negres com blancs, seguint el mateix procediment emprat per a la música country. Són les gravacions de blues originari més antigues de què es disposa, i permeten observar que ja llavors n’existien tres grans estils: el blues del Delta, el de la costa Est i el de Texas. La guitarra era present a tots tres com a instrument principal.
La regió del Delta del Mississipí, que agrupa diversos estats, fou el bressol del blues. A causa del fort racisme i la segregació, els negres, molt nombrosos, vivien en un estat d’isolament molt pronunciat que afavorí la creació d’una cultura particular molt afermada. El blues que s’hi desenvolupà era molt rítmic, amb força frases repetitives. El cant era vehement i tibant, amb freqüent ús del falset. La guitarra es tocava sovint amb la tècnica dita bottleneck, en què un coll d’ampolla tallat i polit es col·loca al dit del mig de la mà esquerra i es fa lliscar sobre les cordes substituint la digitació. Aquesta tècnica, inspirada en els guitarristes hawaians -que feia anys que actuaven pels Estats Units, inclosos en espectacles ambulants-, ha esdevingut característica del blues i de les músiques que se n’han derivat. Els primers creadors del blues del Delta foren Charlie Patton i Tommy Johnson. Son House, Bukka White i Skip James, destacats creadors de l’època, foren redescoberts els anys seixanta. Robert Johnson fou cronològicament el darrer gran creador del blues del Mississipí, però és considerat el més important. Les seves composicions tenen un alt valor poètic. El seu toc de guitarra anticipà el blues elèctric de després del 1945.
El blues de la costa Est, també anomenat Piedmont blues, evolucionà a l’àrea geogràfica de la serralada dels Apalatxes, que inclou els estats de Carolina del Nord, Carolina del Sud, Virgínia, Virgínia de l’Oest i Kentucky, i la part oriental de Tennessee i Geòrgia. És un blues més lleuger que el dramàtic i punyent blues del Delta. L’estil guitarrístic també és particular, més entroncat amb la tradició del ragtime. En aquesta regió, la pressió racista fou molt menor i això permeté una evolució amb certa interacció entre negres i blancs, de manera que hi hagué un repertori musical comú, basat sobre els acords del blues i del ragtime. Els principals creadors en foren Blind Blake, Blind Willie McTell, Reverend Gary Davis, Blind Boy Fuller, Josh White i Sonny Terry.
El blues de Texas i dels estats del sud-oest tingué les seves particulars formes poètiques i musicals. L’intèrpret més conegut i influent fou el bluesman Blind Lemon Jefferson. Més tard, rescatat pel folklorista Alan Lomax, aparegué Leadbelly, que, amb una guitarra de dotze cordes, cantava blues enmig d’altres cants folklòrics tradicionals. Ja a l’època de la guitarra elèctrica aparegué un dels guitarristes que més contribuí al llenguatge del nou instrument, T-Bone Walker.
Nova Orleans, per la diversitat d’influències musicals que rebé, s’ha de considerar a part pel que fa al blues. El bluesman més important fou Lonnie Johnson, excel·lent cantant i gran solista de guitarra. Com a instrumentista influí en importants guitarristes de jazz, gràcies a les seves col·laboracions amb músics d’aquest estil, ara com Louis Armstrong.
Els corrents migratoris que portaren els negres americans del sud rural cap a les ciutats del nord foren una constant durant la primera meitat del segle XX. Memphis, Saint Louis i Chicago foren les principals ciutats on el blues evolucionà en funció de les noves condicions. Els nous blues s’ocupaven més de l’amor decebut, i menys de les dificultats socioeconòmiques o de les referències racials. Hi havia també tendència a substituir els versos obertament pornogràfics, presents al blues del sud, per prudents metàfores. En l’aspecte musical, el solista deixà la plaça al conjunt. El piano compartia amb la guitarra el primer pla, i s’hi afegien sovint el contrabaix i la bateria. Memphis, la primera ciutat que apareix remuntant el Mississipí, tenia una gran quantitat de locals de diversió i el blues s’adaptà als llocs bulliciosos. El guitarrista i cantant Frank Stokes és sovint considerat com el pare del blues de Memphis. Altres creadors molt importants foren Furry Lewis, Memphis Minnie i Sleepy John Estes. Es formaren també les jug bands, que incloïen corda (violí, guitarra, mandolina, contrabaix) i un instrument consistent en una gerra (jug), a la boca de la qual el músic bufava i obtenia un so inimitable. La ciutat de Saint Louis, a mig camí entre el nord i el sud, tingué també el seu propi estil, caracteritzat per l’afirmació del piano com a instrument dominant. Roosevelt Sykes, Walter Davis i sobretot Leroy Carr, foren els músics més destacats. Les dures condicions del Chicago dels anys trenta estimularen un blues de so més agressiu i extravertit. Tampa Red fou qui més enregistraments realitzà, i ho feu acompanyant la seva guitarra amb un conjunt complet que incloïa instruments de vent. El seguiren Big Bill Broonzy, Washboard Sam i Sonny Boy Williamson, entre d’altres.
El blues a la segona meitat del segle XX
Després de la Segona Guerra Mundial sorgiren petites companyies discogràfiques destinades a la producció de discos de blues, moltes de les quals eren propietat de negres. L’etiqueta race records deixà pas a la de rhythm-and-blues, lliure de connotacions racials. A Chicago començà llavors l’electrificació del blues, i la guitarra elèctrica passà definitivament a ser-ne l’instrument per excel·lència. A part de Howlin’ Wolf, cantant i intèrpret d’harmònica, qui més destacà en el nou estil i qui més influència tingué les dècades posteriors fou Muddy Waters, guitarrista i cantant que provenia del Delta. Dels seus conjunts sortiren Little Walter, Buddy Guy, Junior Wells i molts d’altres. El paper dels instruments es modificà tot adquirint elements del jazz, i la música popular americana es diversificà i evolucionà extraordinàriament, fins a convertir-se en l’avantsala del rock-and-roll (rock). En aquesta època començà la seva carrera el qui és considerat per molts com l’intèrpret més important de blues: B.B. King, guitarrista i cantant, nascut al Mississipí, que es mantingué fidel al blues elèctric ben arrelat a la tradició. A partir del final dels seixanta la seva fama es disparà i, amb 300 actuacions al llarg de l’any per tot el món, es convertí en un fenomen únic al seu gènere.
Durant els anys seixanta, quan el rock i el pop marcaven la pauta, el blues deixà d’interessar als afroamericans, que preferien els nous gèneres soul i funk. Es generà, però, un renovat interès per part d’una minoria blanca, atreta per la música folklòrica, la qual cosa permeté recuperar antics intèrprets que havien caigut en l’oblit des de l’electrificació dels anys quaranta. Els anys setanta, el blues seguí el seu camí com a secundari dels gèneres de masses, sobretot de la mà d’Albert King, Freddie King i B.B. King. El veterà John Lee Hooker, d’estil més clàssic, continuà actuant i gravant discos amb èxit fins al final dels anys noranta. A la dècada dels vuitanta sorgiren uns quants músics joves que seguien la tradició del blues elèctric, entre els quals cal esmentar Robert Cray i el blanc Stevie Ray Vaughan.
Bibliografia
- Oliver, P.: The Story of the Blues, Londres 1969
- Oliver, P. i Harrison, M.: Gospel, Blues & Jazz, Muchnik, Barcelona 1990
- Cohn, L.: Solamente blues, Odín, Montevideo 1994
- Toner, A.: Blues, Celeste, Madrid 1995
Complement bibliogràfic
- Sierra i Fabra, Jordi: John Mayall, Unilibro, Barcelona 1978