Les característiques d’aquesta acció poden modificar de maneres molt diverses el resultat sonor final. La major o menor pressió de l’aire, en els instruments de vent, o de l’arc o dels dits, en els de corda (cop d’arc), la major o menor força amb què es premen les tecles en el piano, influeixen directament no tan sols en la dinàmica, sinó també en el timbre, ja que diferències d’aquest tipus determinen una excitació major o menor dels sons harmònics. En instruments com l’orgue o el clavicèmbal, en els quals el tipus de pressió sobre les tecles no té una influència en el so, la determinació de l’atac és indissociable de la de l'articulació, que no és pas menys important per al significat de cada atac en els altres instruments. L’articulació de les notes per la interrupció de l’aire amb la llengua en els instruments de vent s’anomena, segons els casos, doble o triple atac. L’atac, tradicionalment considerat una qüestió de pràctica interpretativa, ha estat expressat més aviat implícitament per part del compositor. Els intents de serialització total de l’Escola de Darmstadt han pres en consideració la possibilitat de fixar-lo com un element estructural més, al costat d’altres com l’acuïtat, la durada o la dinàmica.
m
Música