dominant

m
Música

Exemple 1 - F. Mendelssohn: Sinfonia núm. 4 ’italiana', II Andante con moto

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

El cinquè grau de l’escala major o menor (sovint simbolitzat amb la xifra 5) i l’acord tríada perfecte major format sobre aquest grau (simbolitzat amb la xifra romana V).

La dominant és, després de la tònica, l’element estructural més important de la tonalitat. En efecte, dins el joc d’interrelacions i jerarquies que constitueix la tonalitat, la dominant suposa el punt d’inestabilitat o tensió que fa necessària la presència de la tònica. La dominant representa, doncs, la tendència, l’atracció cap a la tònica.

Un grau harmònic esdevé dominant per l’equilibri entre la relació amb els altres graus (sintaxi) i per la seva pròpia estructura acòrdica (morfologia). Es pot accentuar la tendència resolutiva de l’acord de dominant afegint-li una 7a m -cas en què l’acord resultant s’anomena sèptima de dominant (V7)- que pel seu caràcter dissonant reclama encara més la resolució sobre la tònica. En algunes ocasions es poden donar diferències morfològiques en l’acord de dominant: seria el cas de l’acord menor (amb la subtònica en lloc de la sensible), utilitzat algunes vegades en el mode menor, o el de l’acord amb 5a aug (amb 7a o sense).

A diferència del grau harmònic, el grau melòdic no té morfologia i, per tant, només pot esdevenir dominant mitjançant procediments sintàctics. Certs girs melòdics al voltant d’un grau poden caracteritzar-lo com a dominant si reprodueixen les relacions intervàl·liques pròpies d’aquesta funció. Aquestes relacions intervàl·liques, a més, porten implícit el mode segons si corresponen a les del mode major o a les del menor. Així, en l’exemple 1 els girs melòdics al voltant de la nota la, la caracteritzen com a dominant de re menor (fins i tot abans que aparegui cap re ni cap fa ja se sent aquesta tonalitat). Igualment, en l’exemple 2, el gir al voltant del do el caracteritza com a dominant de fa major.

Exemple 2 - J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, Fuga II

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

El joc de relacions jeràrquiques esmentades entre tònica i dominant es troba també, fins a cert punt, en les tonalitats: la tonalitat a la qual es modula amb més freqüència i amb la intenció que serveixi de contrast amb la de la tònica, és precisament la tonalitat de la dominant. Per a dur a terme qualsevol modulació es requereix una nova dominant que condueixi a la nova tonalitat, és a dir, un acord que no era el de dominant ha de patir un procés de dominantització que el converteixi en dominant.