La dominantització d’un acord comprèn aspectes morfològics evidents: l’acord s’ha d’adaptar a l’estructura de l’acord de dominant. En el cas d’un acord perfecte menor, cal elevar la seva 3a de tal manera que s’introdueix la sensible del grau que es tonicalitza. En el cas d’un acord major que no sigui la dominant, com, per exemple, el I en el mode major, la dominantització no es produeix elevant la 3a, atès que l’acord ja és major, sinó afegint-li una 7a m i convertint-lo així en un sèptima de dominant. Els graus que experimenten la dominantització amb més freqüència són: en el mode major, el I, el II (conegut com la dominant de la dominant i molt present en les cadències), el III (dominant del relatiu menor) i el VI; en el mode menor, el I, el II, el IV i el VII (dominant del relatiu major). La introducció d’un acord dominantitzat és sovint precedida per l’acord situat a una 5a de distància també dominant (ex. 1).
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Entre els aspectes sintàctics que participen en la dominantització d’un acord cal destacar sobretot els processos cadencials amb totes les característiques que impliquen (encadenaments harmònics forts, posicions mètriques adequades, moviments melòdics característics, etc.) i amb els recursos habituals que les reforcen (6a i 4a cadencial, preparació de la nova dominant amb la subdominantització d’un altre acord, etc.). Quan els recursos sintàctics són prou potents, no cal que la dominantització morfològica sigui total: en l’exemple 2, el 6-4 cadencial sobre el do del baix del penúltim compàs (i la seva preparació) fa prescindible la presència de la 7a m; en aquest cas, per tant, no hi hauria dominantització morfològica (l’acord de do M no s’ha modificat).
Exemple 2
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
La manca de morfologia dels graus melòdics condiciona la seva dominantització a procediments sintàctics que consisteixen a aplicar al grau que es vol dominantitzar certs girs melòdics que reprodueixen les relacions intervàl·liques pròpies d’aquesta funció. A més, aquesta dominantització melòdica sempre porta implícit el mode (a diferència de la dominantització morfològica d’un acord, el qual és igual en el mode major que en el menor) segons si les relacions intervàl·liques corresponen a les del mode major o a les del menor (ex. 3).
Exemple 3 - F. Mendelssohn: Simfonia núm. 4, ’italiana', II Andante con moto, compassos 55 i 59
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
La dominantització d’un grau, ja sigui harmònic o melòdic, és un fenomen que, lligat òbviament a la tonicalització i subdominantització d’altres graus, forma part d’un procés que va des de la mera ornamentació d’un grau harmònic amb la seva dominant, passant per l’ampliació tonal que posa en relleu la regió del grau tonicalitzat que no posa en perill la tònica, fins al canvi total de to. Podem utilitzar la paraula modulació per a significar aquest procés, tot i que sovint el sentit que es dona al terme és el de resultat del procés.
L’acord que experimenta la dominantització s’anomena dominant secundària, i es reflecteix en el xifrat, bé mitjançant una línia que travessa el número romà que representa el grau harmònic, bé esmentant explícitament la nova funció, per exemple, en el cas de la dominant secundària del VI, V/VI o D/VI. Riemann fou probablement el primer teòric que utilitzà aquest concepte i li donà el nom de zwischendominante (’dominant intermèdia’ o ’dominant intercalada’), però fou A. Schönberg qui la generalitzà amb el nom de nebendominant, que es pot traduir per ’dominant secundària’. També s’utilitzen les expressions ’dominant aplicada’, ’dominant intratonal’ o ’dominant artificial’.