El tipus més habitual de classificació i denominació dels intervals és el del sistema compost de dos elements que defineixen l’interval, en primer lloc en funció de la quantitat de graus que comprèn (comptant el grau de sortida i el d’arribada en l’escala diatònica a la qual pertanyin o puguin pertànyer les dues notes) i, en segon lloc, precisant el tipus de relació entre aquests graus (grau). Per exemple, l’interval entre les notes do3 i la3 s’anomena 6a M: ’6a’ perquè implica sis graus de l’escala (do, re, mi, fa, sol, la) i ’M’ (major) perquè, dels dos tipus de 6a diatònica que hi ha, és la més gran. Els ’qualificadors’ que precisen la relació entre graus són de diverses classes. D’una banda hi ha els intervals justos, que són els presos directament de la ressonància natural del so i que s’apliquen només als intervals de 4a, 5a i 8a (les antigament anomenades consonàncies perfectes). En segon lloc hi ha els intervals com la 2a, 3a, 6a i 7a, que en l’escala diatònica tenen dues ’mides’ diferents només en un semitò, i en funció de les quals s’anomenen major (M) i menor (m). Els intervals justos i els majors es poden augmentar un semitò cromàtic donant lloc als intervals augmentats (aug). Els intervals justos i els menors es poden disminuir un semitò cromàtic donant lloc als intervals disminuïts (dis) (vegeu esquema 1). L’existència teòrica d’intervals doble augmentats i doble disminuïts no té cap aplicació pràctica concreta.
Esquema 1
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Els intervals s’anomenen simples o compostos segons si són dins l’àmbit de l’8a o la superen. Així, l’interval de 12a és un interval compost, mentre que el de 5a seria el seu interval simple corresponent. Molts aspectes de la teoria de la música que fan referència exclusivament a intervals simples s’ha d’entendre que són també aplicables als seus corresponents intervals compostos. En canvi, les referències a intervals compostos (com la 9a o l’11a) no són, generalment, aplicables als seus corresponents intervals simples.
Un interval es considera inversió d’un altre quan el segon és producte de realitzar un canvi d’octava d’una de les dues notes del primer, de manera que la greu passi a ser l’aguda o viceversa. Així, si l’interval de 6a M (do3-la3) s’inverteix (la3-do4 o la2-do3) s’obté un interval de 3a m. L’interval producte de la inversió s’anomena interval complementari. Les inversions d’intervals majors donen lloc a intervals menors (i viceversa), les d’intervals augmentats donen lloc a intervals disminuïts (i viceversa) i els intervals justos continuen essent justos en ser invertits.
Els intervals es classifiquen en melòdics o harmònics segons si les seves notes constitutives són percebudes l’una després de l’altra o les dues simultàniament. En el primer cas també s’especifica si l’interval és ascendent o descendent, segons que ho indiqui el sentit melòdic definit per les dues notes.
S’anomenen intervals diatònics els compresos entre notes d’una escala diatònica (diatonisme) i intervals cromàtics aquells en què una de les dues notes no pertany a l’escala diatònica (cromatisme). Un interval es considera enharmònic (enharmonia) d’un altre quan, tot i expressar una relació de graus diferents, presenta la mateixa relació de semitons. Per exemple l’interval de 3a m (3 semitons) és enharmònic del de 2a aug (3 semitons).
Altres denominacions dels intervals
Si des del punt de vista de la física del so la relació entre dos sons s’expressa amb la fracció que representa la relació entre les seves freqüències, la teoria de la música utilitza habitualment nomenclatures molt més properes a la percepció, contextualitzant la relació entre els sons (ara ja, notes) dins d’un determinat sistema de relacions. Així, davant de l’objectivitat científica de la fracció 3/2, s’utilitza habitualment el nom subjectiu de 5a J basant-se en la relació entre els graus d’una escala diatònica i abastant relacions que no són exactament la de 3/2 (com les 5es temprades o desafinades, que no obstant això es perceben com a 5es). Però molts fenòmens musicals es poden explicar millor partint d’altres sistemes de relacions, com per exemple la sèrie de quintes. Així, la relació entre fonamentals harmòniques o entre tonalitats es pot expressar mitjançant el nombre de quintes que les separen en l’esmentada sèrie. Consegüentment, l’interval de 5a J es converteix, en aquest sistema, en l’interval +1 o -1 (segons si la relació és en un sentit o un altre de la sèrie) reflectint molt millor, amb aquest nom, el seu paper principal en aquest tipus de relacions (encadenament). Com que aquest sistema expressa la relació intervàl·lica entre dues notes sense especificar-ne l’índex d’acuïtat, a cadascun dels intervals expressats en nombre de quintes corresponen dos intervals expressats en graus dels quals un és la inversió de l’altre (vegeu esquema 2).
Esquema 2
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Els intervals també es poden expressar en funció del nombre de semitons que separen les dues notes. Es podria dir que, aquí, el sistema de relacions seria el de l’escala cromàtica. A cada interval expressat en semitons li corresponen dos intervals enharmònics expressats en graus o en nombre de quintes (vegeu esquema 3). No obstant això, sovint els intervals pertanyents als tipus de música basats en altres sistemes de relació s’expressen amb el sistema tradicional. Així, per exemple, quan es fa referència a la música pentatònica no es corregeixen els noms dels intervals adaptant-los a les característiques d’aquest sistema, de manera que es compten els intervals en funció dels set graus de l’escala heptatònica i no dels cinc graus de l’escala pentatònica en la qual es basen (on es diu 2a M i 3a m s’hauria de dir respectivament 2a m i 2a M tractant-los, així, com a intervals conjunts). Tampoc no és habitual la denominació dels intervals en funció dels semitons en música basada en l’escala cromàtica (com per exemple la música dodecatònica). D’altra banda, cal esmentar que han perviscut noms intervàl·lics de la Grècia clàssica, com els de diapasó (8a), diapente (5a), diatèssaron (4a) o la mateixa paraula diastema (sinònima d’interval). També s’han mantingut noms procedents de la teoria medieval com semitò, to, díton i tríton.
Esquema 3
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Piles i Estellés, Jaume: Intervalos y gamas, Piles, Editorial de Música, Valencia 1982