Cal remarcar que altres sistemes de notació numericoalfabètica, com per exemple la tabulatura, no són considerats en aquest article perquè no fan referència a l’harmonia.
Els dos tipus de xifrat de realització harmònica utilitzats habitualment són els del baix xifrat i el xifrat americà. En el baix xifrat, un recurs compositiu emprat entre el començament del Barroc i aproximadament l’any 1770, l’intèrpret realitza els acords a partir de la línia melòdica del baix, que conté el sistema de notació en xifres, principalment numèriques, i aquestes expressen la distància intervàl·lica que separa el baix d’una nota superior. En el xifrat americà, també anomenat notació fake-book i que és el propi del jazz i de la música moderna en general, l’intèrpret realitza els acords a partir de les notes fonamentals descrites pel xifrat i té la facultat d’escollir en quin estat pot tocar l’acord. És bàsicament una combinatòria numericoalfabètica: les lletres indiquen la fonamental de l’acord (seguint la notació alfabètica pròpia dels països anglosaxons), i els números i altres signes, el qualificatiu d’aquest -si és major, menor, augmentat o disminuït, i també si és tríada, tètrada, etc.
El xifrat harmonicotonal és el que no tan sols fa referència a la intervàl·lica a partir d’un baix o d’una fonamental donada, sinó que l’acord resultant de la seva realització el classifica i el relaciona amb d’altres en un context tonal i estudia la seva funció dins el discurs seqüencial. També anomenat xifrat funcional, és l’usat per a l’estudi i l’anàlisi de partitures i per a descriure d’una manera sintètica els exemples musicals que els autors d’articles o de llibres de text volen il·lustrar des d’aquest punt de vista. No solament varia -per a descriure el mateix- depenent de l’àrea geogràfica o l’escola que en fa ús, sinó que fins i tot pot canviar d’un autor a un altre. L’única generalització establerta (si es fa excepció del xifrat funcional de H. Riemann; funció) consisteix a designar les fonamentals en la tonalitat en què es troben (és a dir, els graus de l’escala) mitjançant nombres romans: la resta d’informació necessària per al propòsit d’aquest tipus de xifrat (estructura, estat, tipus i funció dels acords) és a càrrec de qui l’escriu i ha de ser prou entenedora perquè fàcilment se’n pugui deduir el significat.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Mudarra, Alonso; Pujol i Vilarrubí, Emili: Tres libros de música en cifra para vihuela (Sevilla, 1546), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1949
- Cabezón, Antonio de; Pedrell i Sabaté, Felip; Anglès i Pàmies, Higini: Obras de música para tecla, arpa y vihuela recopiladas y puestas en cifra por Hernando de Cabezón su hijo, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Español de Musicología, Barcelona 1966