Baix xifrat
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Aquesta forma de notació té el seu origen a Itàlia, al final del segle XVI, i prové del costum dels organistes d’acompanyar el cor. Es generalitzà al segle XVII i aproximadament fins el 1770 es mantingué com a sistema de notació propi del baix continu. Actualment, la realització dels acords a partir d’un baix xifrat és un dels exercicis habituals en l’estudi de l’harmonia. Les xifres expressen la distància intervàl·lica que separa el baix d’una nota superior. Així, un 6 vol dir una 6a (més les 8es que decideixi l’instrumentista) a partir del baix. Aquest interval simbolitza el tipus d’acord i el seu estat (inversió), mentre que les altres notes que el formen i que no estan representades per cap xifra són sobreenteses. Els xifrats més habituals són: per a les tríades en estat fonamental 5, 8, 5/3 o absència de xifrat; per a les tríades en 1a inversió un 6 i per a les tríades en 2a inversió 6/4. Per a les tríades amb 5a dis un 5 travessat per una barra obliqua i un 4 per a les tríades amb retard o appoggiatura de la 3a. Les tètrades es xifren amb un 7 per a l’estat fonamental, 6/5 per a la 1a inversió, 4/3 per a la 2a inversió i un 2 per a la 3a inversió.
Una alteració al costat d’un número afecta l’interval representat per aquell número. En determinats xifrats la sensible de la tonalitat s’indica amb una creu al costat d’una xifra. L’alteració o la creu afecten la 3a quan apareixen soles sota el baix o sota una altra xifra. L’expressió tasto solo o la xifra 0 indiquen absència de realització. Una línia horitzontal indica prolongació d’una nota o d’un acord.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Ximenes, Maria Teresa: Acompañamiento: bajo cifrado, improvisación y lectura al piano, Editorial M.F., Barcelona 1991