Tonicalització / W.A. Mozart: Sonata KV 283, I Allegro (fragments)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
A diferència de la dominantització i la subdominantització, en què els trets morfològics tenen un paper important, la tonicalització necessita que l’acord que ha d’esdevenir tònica sigui estable i, per tant, que no tingui "marques" com es podrien considerar la 7a m en la dominant i la 6a afegida en la subdominant, per exemple. La tonicalització, doncs, depèn especialment del joc sintàctic i se’n poden considerar dos tipus: tonicalització passiva i tonicalització activa. La tonicalització passiva es produeix quan el procés depèn de la dominantització (i subdominantització) dels graus harmònics corresponents (vegeu exemples de dominantització i subdominantització). Quan la nova tònica apareix, ja li han fet tot el camí els recursos aplicats als altres graus. La tonicalització activa es dona quan apareix algun fenomen sintacticoformal que participa de manera activa en la tonicalització. Generalment aquests fenòmens tenen a veure amb una articulació formal en què el final d’una secció no deixa definida la modulació, i el fet de començar la nova secció amb tots els signes que acompanyen habitualment la tònica (un tema melòdic que comença, nova textura, indicis d’estabilitat, etc.) és el que realment tonicalitza el grau. L’exemple mostra com en la Sonata en sol M, KV 283, de W.A. Mozart, la mateixa transició no modulant permet que en l’exposició el tema comenci en re M (definint-se la modulació en el mateix moment d’iniciar-se el tema) i que en la reexposició comenci en sol M. També la mera insistència en un acord pot acabar tonicalitzant-lo. La tonicalització melòdica consisteix a reproduir els moviments melòdics que més reforcen la tònica (com 5-1, 3-2-1, etc.). Alguns autors utilitzen el terme tonicalització exclusivament per a indicar una incursió provisional en una regió de la tonalitat principal sense que la modulació es consumi totalment.