En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna (instrument de vent pròpiament dit) de doble llengüeta i tub cònic. Els sarrusòfons constitueixen una família de nou membres: sopranino (mi♭), soprano (si♭), contralt (mi♭), tenor (si♭), baríton (mi♭), baix (si♭) i contrabaix (mi♭, do o si♭). Inicialment foren construïts per l’empresa Gautrot de París, que els patentà l’any 1856. Tots ells són instruments transpositors, s’escriuen en clau de sol i tenen una extensió escrita que va del si♭2 al fa5. La seva digitació es basa en el sistema Böhm. Els instruments més petits són rectes, mentre que el tub dels membres més greus es torça sobre ell mateix (fins a tres vegades en els instruments més greus) per tal de reduir-ne al màxim possible les dimensions globals. Després del seu èxit inicial, el sarrusòfon caigué progressivament en desús. El més emprat fou el sarrusòfon contrabaix en si♭, que, en moltes partitures franceses del segle XIX, prengué el lloc al contrafagot -d’una sonoritat desequilibrada i una mecànica deficient en aquella època-. En la música de banda l’ús del sarrusòfon fou una mica més exhaustiu i es mantingué fins al començament del segle XX.
m
Música
Sarrusòfon baix
© Fototeca.cat/ Idear