i clarinet | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

clarinet

substantiu masculím
Música
Clarinet contralt en mi bemoll
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de la família del vent-fusta.

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta senzilla. Consisteix en un tub d’uns 65 cm (clarinet en si♭) de forma bàsicament cilíndrica, proveït de forats i claus. El clarinet més estès és el clarinet soprano en si♭. La seva família inclou, a grans trets i anant cap a l’agut, els clarinets en do, re, mi♭ (requint per antonomàsia) i la♭. Anant cap al greu, hi ha el clarinet en la (el segon en importància), el corno di bassetto (en fa), el clarinet en mi♭ (contralt), el clarinet baix (si ♭) i el clarinet contrabaix en mi♭ i el clarinet contrabaix en si♭. Aquest darrer està afinat una octava per sota del baix, que, al seu torn, està una octava per sota del clarinet bàsic. Al llarg de la història n’han existit molts més models, i, si es consideressin els diversos països que l’utilitzen per a la música popular, la llista encara s’ampliaria. Per exemple, durant el Classicisme hi havia el clarinet en si♮, emprat per W.A. Mozart, entre altres músics. De tots ells, l’únic instrument no transpositor és el clarinet soprano en do. En aquest, la nota escrita coincideix amb la real. Tots els altres clarinets són, doncs, instruments transpositors; l’intèrpret llegeix com si estigués tocant amb un clarinet en do, però la nota real varia segons l’instrument utilitzat. El clarinet és habitual en l’orquestra, en diverses formacions de cambra (quintet de vent, etc.), en la banda i en molts grups de jazz i de músiques del món.

Morfologia i tècnica

Normalment el clarinet està format per cinc parts. Al bec o embocadura, que està fet d’ebonita, encara que també pot ser de fusta, vidre, etc., es fixa la canya amb una brida metàl·lica, de cuir o plàstic. Antigament, la canya s’hi lligava amb un cordill fi, com encara es fa a la zona germànica. El barrilet és un petit cilindre entre el bec i la part superior del cos, que s’utilitza per a afinar l’instrument, separant-lo més o menys d’aquesta part superior. La part superior del cos, o part per a la mà esquerra, és la que comporta més dificultats per la quantitat i diversitat de moviments possibles. S’utilitzen tots els dits, incloent-ne el petit, que té una clau situada en aquesta part i tres (o més) a la part inferior. La part inferior del cos, o part per a la mà dreta, és la que fa servir l’intèrpret per a aguantar l’instrument amb el polze i per a tocar amb els altres quatre dits. El pavelló o campana es fixa a la resta de l’instrument gràcies a una junta proveïda d’un anell de suro, igual que les altres peces entre elles. Antigament les juntes es feien amb fil.

Clarinet baix
© Fototeca.cat/ Idear
El clarinet és un dels instruments de vent-fusta amb més extensió. El clarinet soprano en do va des del mi2 fins al do6, aproximadament, és a dir, gairebé quatre octaves, repartides en diversos registres: el chalumeau, o registre de fonamentals, rep el nom de l’antecessor més immediat del clarinet, i té una extensió que va des del mi2 fins al si ♭3; el clarinet o clarí és un registre que s’aconsegueix amb les mateixes digitacions, però gràcies al tercer harmònic (des del si3 fins al do5); el registre agut utilitza bàsicament el cinquè harmònic, des del do♯5 fins al fa5, i el sobreagut usa harmònics superiors. En el cas del clarinet soprano en si♭, les notes reals seran una 2a M més avall; en el cas del clarinet soprano en la, una 3a m, i així successivament. El so del clarinet en el registre chalumeau presenta una preponderància dels harmònics senars respecte dels parells. Les notes dels altres registres s’obtenen, consegüentment, a partir de la utilització d’aquests harmònics senars (3, 5 i 7, fonamentalment). De vegades es parla d’un registre intermedi o gola, que enllaçaria el registre chalumeau i el registre clarinet (des del sol3, que s’aconsegueix amb tots els forats oberts, fins al si♭3, que s’obté amb tots els forats oberts i accionant per obrir també les claus del la i del si♭). Aquest és un registre que presenta dificultats tant en l’àmbit de l’afinació com en el del so central.

Història

La primera referència al nom clarinet aparegué en una factura del constructor d’instruments Jacob Denner (1681-1735) de l’any 1710, en què es parla de 2 clarinettes. J.G. Doppelmayr atribueix la invenció de l’instrument a Johann Christoph Denner (1655-1707), pare de l’anterior, tot i que la data exacta no es coneix. El clarinet té un important antecessor directe, el chalumeau. Aquest és un instrument de cos similar a la flauta de bec, en el qual s’ha substituït el bisell per una canya lligada amb un cordill fi a la part superior i s’hi han afegit dues claus tancades metàl·liques. El chalumeau fou el primer instrument de llengüeta senzilla emprat per a la música de tradició escrita. Fins aleshores el nom chalumeau s’havia usat per a definir diversos instruments de vent-fusta molt simples. No es pot datar exactament la seva invenció, però en una altra factura del 1687 es menciona una família de chalumeaux de quatre membres (Ein Chor Chalimo von 4.stücken), possiblement construïts per J.C. Denner. La frase que encara avui dia és fonamental per a conèixer els orígens dels dos instruments és de l’esmentat J.G. Doppelmayr (1730), que escriví: "Al començament d’aquest segle, Johann Christoph Denner] inventà un nou tipus d’instrument de vent, l’anomenat clarinet [...] i finalment presentà un chalumeau millorat." És possible que la invenció del chalumeau s’hagués esdevingut pocs anys abans de la data de la factura mencionada. Cal tenir present que a França, al darrer quart del segle XVII, s’inventaren els nous instruments barrocs (oboè, fagot, flauta de bec, travessera...), utilitzats ja per G.B. Lulli (1632-1687) en l’orquestra. No hi ha cap dada que faci pensar que el chalumeau era un d’aquests instruments (no surt citat enlloc), però és un fet possible, ja que J.C. Denner coneixia aquests instruments "inventats ara fa uns dotze anys a França", perquè demanà autorització per a "construir-los per a la venda" el 1696. El chalumeau i el clarinet coexistiren durant més de mig segle amb papers totalment diferenciats, malgrat tenir el mateix generador del so. Compositors com ara G.P. Telemann, A. Vivaldi i G.F. Händel, entre molts d’altres, escriviren per a tots dos, però mai no els van fer sonar junts. Colin Lawson catalogà un repertori de centenars d’obres per als diversos chalumeaux, des de peces orquestrals i de música de cambra fins a partitures com a solista. El chalumeau es construí bàsicament en quatre mides: el soprano, en fa, de forma i mesures similars a una flauta de bec sopranino ; el contralt, en do, de mida semblant a una flauta de bec soprano; el tenor, en fa, similar a una flauta de bec contralt, i el baix, en do, semblant a una flauta de bec tenor. Sonen una octava per sota de les flautes de bec de la mateixa mida, ja que acústicament funcionen com a tubs tancats pel fet de ser de perforació cilíndrica amb llengüeta. També, a diferència de les flautes, el primer harmònic possible no és l’octava (segon parcial) de la fonamental (primer), sinó la dotzena o quinta de l’octava (tercer parcial). Aquestes dues característiques són també pròpies dels clarinets. Els chalumeaux s’utilitzaven normalment en el registre greu. Només en algunes obres s’exigeixen dues o tres notes corresponents al primer harmònic possible (el tercer). Tant el chalumeau com el clarinet necessiten dues claus per a estendre el registre greu cap a l’agut i així poder connectar amb l’harmònic més greu. En el cas d’un chalumeau en fa, la nota més aguda possible amb el registre de fonamentals és el sol que es produeix obrint el forat de sota, com en la flauta de bec contralt, i la nota més greu del registre proporcionat pel primer harmònic és el do, dotzena del fa. Per tant, és imprescindible disposar de dues claus tapades per a poder fer el la i el si que connecten els dos registres. El chalumeau rebé diversos noms, entre els quals salmoé a Itàlia i mock trumpet a Anglaterra. Pel que fa al clarinet, s’inventà per a tocar bàsicament a partir del primer harmònic. En aquest registre, el clarinet barroc té un timbre molt pròxim a la trompeta barroca. El seu nom és, per tant, un diminutiu de clarí. Clarino, durant aquesta època, era el registre agut de la trompeta; a l’Europa central, la trompeta mateixa, i a Itàlia, amb petits canvis (Clarone, per exemple, en el Gabinetto Armonico de F. Buonanni de 1716-23), el clarinet. El pas d’un chalumeau a un clarinet consistí bàsicament a col·locar la clau de sota una mica més cap al bec, per tal d’acostar-la al lloc adequat per a produir millor els harmònics, i afegir-hi un pavelló o campana. El chalumeau en fa2 modificat passà a ser el clarinet en do de dues claus. La nota més greu del registre de fonamentals és el fa2 i la nota més aguda d’aquest registre és el sol3 (aquest registre del clarinet s’anomena chalumeau des de mitjan segle XVIII). La primera nota possible com a harmònic és el do4, quinta de l’octava de fa2. S’anomena clarinet en do perquè el seu registre bàsic és ja el dels harmònics (registre clarinet). Els clarinets més importants del Barroc foren en do (concerts d’A. Vivaldi...) i re (concerts de J.M. Molter...) amb dues o tres claus. La tercera clau allargà l’instrument, per tal de poder fer un semitò més. En el cas del clarinet en do, pot fer un mi per sota del fa esmentat i, per tant, un si♮ en el registre clarinet.

Els clarinets aparegueren per primera vegada a l’orquestra probablement a Juditha Triumphans (1716) de Vivaldi, sota el nom de claren. En aquest oratori també hi ha un cèlebre obligat de chalumeau (salmoé), en una ària de Juditha, i dos cors amb trompetes (trombe), just al principi i al final de l’obra. G.Ph. Telemann escriví per a orquestra amb clarinet des del 1721.

Durant l’època de Mozart i Haydn, s’inventà un clarinet que arribà a tenir cinc claus, després d’haver realitzat proves amb clarinets de quatre claus. Aquest instrument reuní les millors qualitats del chalumeau i del clarinet barroc. El seu so ja no era atrompetat en el registre clarinet, sinó més pròxim a l’actual, tot i que més suau. El chalumeau aviat deixà d’existir. Ch.W. Gluck, amb les seves cèlebres inclusions del chalumeau a Orfeo (1762) i Alceste (1767), fou un dels darrers compositors que el feren servir. Durant el Classicisme, els clarinets més importants foren en do, si♭ i la, si bé se’n fabricaren en moltes altres tonalitats. V. Roeser, en l’Essai d’instruction. A l’usage de ceux qui composent pour la clarinette et le cor (~1760) -llibre que es considera el primer tractat d’instrumentació de la història-, escriví: "Com que aquest instrument és maldestre i no se’l pot tractar com a un oboè o flauta travessera, cal tenir-ne de diversos tipus per a tocar en els diferents tons." Efectivament, el clarinet sempre tingué una família molt més extensa que els altres instruments de vent-fusta. La gran dificultat per a tocar en tonalitats allunyades de do feia que es construïssin instruments en pràcticament tots els tons. L’únic instrument comparable pels canvis constants era la trompa -segons V. Roeser, "encara més maldestre que el clarinet" ("Le Cor de Chasse est encore plus borné que la clarinette ")-. En aquella època també s’inventà el corno di bassetto (en fa, habitualment). La primera versió del Concert per a clarinet i orquestra de Mozart fou escrita per a corno di bassetto en sol. Mozart canvià de parer i va reescriure’l per a clarinet en la, però mantenint l’extensió cap al greu augmentada de quatre semitons -característica típica dels corni di basetto -. Aquest clarinet estès, avui dia s’anomena també clarinet di bassetto. No es conserva l’original, que pertanyia a Anton Stadler, el clarinetista virtuós que inspirà una gran part de les obres de Mozart amb clarinets, però un recent descobriment a Riga ha mostrat un gravat a partir del qual se n’han fet força reproduccions. Theodor Lotz fou el constructor d’instruments que treballà per a l’equip A. Stadler/W.A. Mozart. De la seva factura es conserven un clarinet i vuit corni di bassetto (tres dels quals formen part d’un conjunt extraordinari), que es consideren uns documents excepcionals tant per la seva qualitat com pel repertori mozartià a ells dedicat. El clarinet di bassetto també es construeix en una versió moderna per tal de poder tocar el concert i el quintet per a clarinet de Mozart. Cap al final del període clàssic, el clarinet, que des del Barroc figurava esporàdicament en els grups orquestrals, ja formà part de l’orquestra de manera habitual. Durant aquesta època hi hagué també el clarinet d’amor, sovint amb la característica campana en forma de pera. Tot i que n’hi ha uns quants exemplars en diversos museus, no tingué la importància de l’oboè d’amor.

Clarinet en si bemoll
© Fototeca.cat/ Idear
Durant el Romanticisme els clarinets evolucionaren de manera paral·lela a la resta d’instruments de vent-fusta. Heinrich Baermann, el clarinetista associat amb C.M. von Weber i, posteriorment, amb F. Mendelssohn, tocà fonamentalment amb un clarinet de deu claus -molt similar en disseny al model clàssic de cinc-. Un nou pas fou la invenció d’un clarinet de tretze claus (1809), obra del clarinetista alemany Iwan Müller. Müller també fou el creador (1817) de la brida metàl·lica per a subjectar la canya al bec en lloc del cordill fi utilitzat fins aleshores. Durant els anys 1839-43, però, reeixí un procés que havia començat amb la flauta travessera. El clarinetista francès Hyacinthe Klosé i el constructor Louis-Auguste Buffet adaptaren els principis de Th. Böhm de la flauta al clarinet. El resultat d’aquest canvi fonamental fou l’instrument actual a l’Europa no germànica i la seva zona d’influència. Per aconseguir aquest nou clarinet es dissenyà un tub en el qual els forats estaven situats, en la mesura del posssible, en el lloc acústicament correcte, i no buscant només un compromís entre aquest i les possibilitats físiques (dits) i mecàniques (claus) d’arribar-hi, com fins llavors. El clarinet d’anelles mòbils, un sistema en què simplement tapant un forat ja funcionava un mecanisme corrector gràcies a l’acció d’una anella que rodejava aquest forat, facilitava extraordinàriament el fet de tocar en diversos tons i permetia una major potència sonora. El major nombre de claus (i anelles) necessari per a aconseguir-ho fou, en part, responsable del pas de la fusta de boix (de color clar, si no estava tenyida), fins aleshores la més utilitzada, als diversos tipus de banús o a la fusta negra africana Dalbergia melanoxylon, ja que el boix era més inestable. En efecte, un instrument sense claus admet sense gaires problemes una lleugera deformació, però, quan està farcit de claus, qualsevol petita deformació pot esdevenir crítica. Com molts dels invents, aquest no fou seguit immediatament per tothom. Molts intèrprets continuaren tocant altres clarinets, com el de tretze claus amb anelles afegides per A. Sax ("sistema simple"). A la dècada del 1890, J. Brahms quedà embadalit amb un clarinetista anomenat Richard Mühlfeld, que tocava un instrument de boix fet per Ottensteiner, seguint la tradició d’afegir claus i petites modificacions als dissenys precedents (Müller). Brahms dedicà a Mühlfeld, ja al final de la seva vida, les dues sonates, el trio i el quintet per a clarinet, quatre obres mestres. En aquella època, Ottensteiner feia temps que oferia el clarinet inventat per Klosé-Buffet, sense gaire fortuna. El procés seguit per la major part d’instruments fou conseqüència, fonamentalment, de la necessitat d’adaptar-se als nous locals, molt més grans, i a les noves exigències dels compositors. El clarinet baix, tot i que se’n conserven instruments de la darreria del segle XVIII (H. Grenser) i alguns antecessors en la categoria dels chalumeaux, començà a utilitzar-se durant el Romanticisme. G. Meyerbeer (1836) i, posteriorment, R. Wagner, G. Mahler i altres l’usaren en l’orquestra i prepararen el camí per al seu important paper durant el segle XX. S’escrivia per a clarinet baix en do (no transpositor), si♭ i la, tot i que actualment només es manté el model en si♭. Amb la desaparició del clarinet barroc en re, en l’orquestra no s’havien utilitzat clarinets més aguts que el clarinet en do fins que H. Berlioz emprà el requint en mi♭ a la Simfonia fantàstica (1830). A partir d’aleshores, requints en re i mi♭ foren emprats per Wagner i Mahler, entre d’altres, tot abonant el terreny per a I. Stravinsky i R. Strauss.

Els clarinetistes de la zona d’influència germànica toquen actualment un instrument de fusta negra que és una evolució del clarinet tradicional. Els de la resta del món, inclosa la Península Ibèrica, toquen el clarinet inventat per Klosé-Buffet, lleugerament modificat, fruit del trencament que implicà l’aplicació dels principis de Böhm. Instruments com el clarinet baix incorporen, avui dia, el principi del corno di bassetto de la major extensió cap al greu en quatre semitons, i així poden arribar a la fonamental (do escrit, si♭ real). El segle XX ha representat una gran eclosió de la música per a clarinet. Les seves característiques el fan molt adequat per al repertori solista, orquestral i de cambra, per a diversos grups de jazz (de vegades amb el sistema Albert -"sistema simple"-) i molts d’altres en l’àmbit de les músiques del món. El clarinet també s’ha afegit a la nova visió de la història de la música gràcies a les interpretacions, amb instruments de l’època del compositor, de les obres cabdals dedicades a l’instrument.

Bibliografia

  1. Lawson, C.: The Chalumeau in Eighteenth-Century Music, UMI Research Press, Ann Arbor, Michigan 1981
  2. Lawson, C.: The Cambridge Companion to the Clarinet, Cambridge University Press, Cambridge 1998
  3. Rice, A.: The Baroque Clarinet, Clarendon Press, Oxford 1992
  4. Stadler Trio: Mozart & contemporaries on 3 original Lotz basset horns, Glossa, San Lorenzo de El Escorial 1999 (llibret i CD)
  5. Weston, P.: Clarinet Virtuosi of the past, Weston, Londres 1976


Complement bibliogràfic

  1. Vercher i Grau, Joan: El clarinete, l’autor, Gandia 1983
  2. Gumí i Prat, Albert: Iniciació a la música contemporània per a clarinet, Albert Gumí i Prat, Barcelona 1991

Col·laboració: 
CRP
Llegir més...