L’any 1841, el capellà anglès John Curwen (1816-1880) rebé l’encàrrec dels professors de la Sunday School de buscar un mètode per a ensenyar els alumnes a cantar a primera vista els himnes religiosos. Curwen, que tenia ell mateix prou dificultats amb la música, trobà en el mètode de S. Glover la solució que estava buscant. El retocà en alguns aspectes i l’anomenà Tonic Sol-fa per distingir-lo del fixed sol-fa, mètode francès emprat a l’Anglaterra de l’època en el qual les síl·labes de solmització corresponien sempre a les mateixes notes. La pretensió de Curwen era que els nens copsessin "el caràcter de les notes" (la seva funció tonal) i per aconseguir-ho aplicava les síl·labes originàries del sistema de Guido d’Arezzo amb l’afegit de la síl·laba ‘te’ als graus de l’escala major (doh, ray, me, fah, soh, lah, te) i de l’escala menor (lah, te, doh, etc.). Les inicials de les síl·labes s’escrivien, en principi com a ajut per al cantant, en la mateixa notació musical. S’utilitzaven les terminacions -e i -a per als graus elevats i rebaixats (per al 6è grau ascendent del mode menor s’utilitzava la síl·laba ba) i una doble xifra en el cas de modulació. Curwen també creà un sistema gestual (fonomímia) de representació d’aquestes síl·labes, i per a l’estudi del ritme adaptà la Langue des durées, d’A. Paris (mètode Galin-Paris-Chevé; vegeu exemple).
Exemple de partitura amb la notació tradicional i la pròpia del mètode Tonic sol-fa
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Cap al 1872, quan el nombre de seguidors del mètode superava ja els 300.000 arreu del món, Curwen el convertí en un sistema de notació complet i alternatiu al tradicional combinant les lletres que corresponien a les síl·labes amb un sistema de notació rítmica d’invenció pròpia. A partir d’aquest moment començaren a aparèixer seguidors del mètode que desconeixien totalment la notació musical tradicional i aquest fet acabà minant considerablement el prestigi del sistema.
El Tonic Sol-fa College, fundat per Curwen el 1869, revisà el 1972 els seus principis en el sentit d’evitar que el mètode es convertís en un fi en ell mateix, abandonant el sistema de notació alternatiu i tornant a utilitzar els seus signes només com a ajut en la lectura de la notació tradicional.