Música culta
Durant la dominació otomana (segles XV-XIX) la música era conreada només a les esglésies catòliques i ortodoxes i a les mesquites musulmanes. La vida cultural, inclosa també la música, rebé un important suport dels franciscans, als quals es deu la compilació de diversos manuals de temàtica pedagogicomusical. Amb l’ocupació del país per part d’Àustria (1878), es produí un impuls de la vida musical. El 1881 tingué lloc a Sarajevo el primer concert simfònic i poc després es fundaren les primeres societats corals: Sloga, Nada, Gusle, Hrvoje. El 1900 es creà la primera escola de música del país, a Sarajevo, i un cop acabada la Primera Guerra Mundial sorgiren una altra escola de música, també a Sarajevo (1920), un teatre estable (1921) i l’Orquestra Filharmònica (1923). El 1930 fou fundat a Banja Luka el Teatre Nacional, amb orquestra pròpia. Després de la Segona Guerra Mundial l’activitat musical continuà creixent. El règim socialista afavorí l’educació i les manifestacions musicals i el 1946 començà a funcionar regularment el Teatre de l’Òpera de Sarajevo. El 1948 nasqué l’Orquestra Simfònica de Sarajevo i posteriorment, els anys seixanta, l’Orquestra de la Ràdio i Televisió de Sarajevo, que tingué una especial cura en la difusió de l’obra de compositors iugoslaus. El 1955 la creació de l’Acadèmia Musical permeté la formació de músics i musicòlegs i, paral·lelament, s’inicià també la introducció de la música a les escoles elementals.
Entre els compositors bosnians que han influït en músics de diverses generacions i s’han inspirat en el patrimoni folklòric hi ha B. Jungić (1892), V. Milošević (1901) i C. Rihtman (1902), aquests dos darrers destacats etnomusicòlegs. Altres compositors seguiren diferents vies creatives, com ara G. Jakesević (1911) i M. Špiler, que evolucionaren cap a formes barroques, mentre que V. Komadina (1933) adoptà tècniques compositives més en consonància amb els corrents contemporanis europeus.
Música tradicional
La música popular bosniana, tant la vocal com la instrumental, es caracteritza per la vivacitat i l’asimetria rítmica. La improvisació de textos sobre melodies existents és molt comuna. Un estil de cant molt antic és l’ojkanje (‘lament’) a dues veus que es troba a la Bòsnia occidental. També són d’antiga tradició el cant a l’uníson amb acompanyament del violí i la recitació, sense instruments, de cants èpics. Es poden veure diferències entre els cants rurals i els cants urbans. Al camp es canta més a l’aire lliure per fer-se sentir a llargues distàncies. Als centres urbans es nota més la influència oriental i l’èmfasi no es posa tant en la potència de la veu com en la melodia i l’ornamentació. A les zones muntanyoses destaquen els nombrosos instruments de vent fabricats pels pastors, com ara diverses varietats de flautes: slavic, svirala, diple. A Bòsnia i Hercegovina, però, el més estès és un instrument de corda anomenat gusle, que consta d’una sola corda feta de pèl de cavall i una caixa de fusta d’auró. Altres instruments, com ara l’acordió, són d’introducció molt recent.