Música culta
El cant monòdic —znamennyj (de znam’a, ’signe’)—, la primera manifestació de la música culta russa, aparegué a la Rus’ de Kíev a conseqüència de la cristianització del país l’any 988. Fou desxifrable a partir del segle XVI, i s’anotava amb neumes d’origen bizantí. Les anotacions més antigues daten del final del segle XI. Hi hagué sis cants monòdics més (segles XV-XVII), amb les seves característiques melòdiques i tímbriques: kondakarnoje penije (en part encara per desxifrar), demestvennoje penije, putevoje penije, el de Kíev i els anomenats búlgar i grec. Al segle XVI nasqué una polifonia religiosa a dues i tres veus de dos estils, un d’ells molt dissonant. A mitjan segle XVII, Rússia experimentà la influència europea a través d’Ucraïna, la qual cosa donà origen al concert barroc a cappella (partesnoje penije). Es coneixen els noms d’uns cinquanta compositors d’aquest estil, entre els quals cal esmentar l’ucraïnès N. Dileckij (1630-1690), V. Titov (1650-1710), N. Kalašnikov i N. Bavykin. Al final del segle XVII sorgí, derivat del Barroc, el kant, el primer estil professional profà. Eren cors a cappella per a tres veus masculines de diferents gèneres: líric, còmic, històric, etc. El 1735 s’instal·là a Sant Petersburg el compositor napolità F. Araia amb la seva companyia d’òpera. Altres músics italians (B. Galuppi, D. Cimarosa, G. Paisiello, G. Sarti) treballaren a la cort de Sant Petersburg a la segona meitat del segle XVIII. La influència italiana donà origen al concert coral litúrgic a cappella —M. Berezovskij (1745-1777), D. Bortn’anskij (1751-1825)—, la música instrumental -I. Khandoškin (1747-1804)- i les primeres òperes de compositors russos, algunes d’elles costumistes: El moliner, de M. Sokolovskij (2a meitat del segle XVIII), L’avar, de V. Paškevic (~1742-1797), Els cotxers i Orfeu i Eurídice, de J. Fomin (1761-1800), Le faucon i Le fils rival, de D. Bortn’anskij, etc. L’obertura de grans teatres a Sant Petersburg (1757 i 1783) i a Moscou (1780) incrementà la vida musical al país. A mitjan segle XVIII, G. Teplov (1711-1779) compongué les primeres cançons russes de saló, precursores de la romança russa, gènere iniciat per F. Dub’anskij (1760-1796) i J. Kozlovski (1757-1831). Després de la guerra napoleònica aparegueren obres patriòtiques, entre les quals el primer oratori rus, Minin i Požarskij (1811), de S. Degt’ar’ov (1766-1813). Les òperes d’A. Verstovskij (1799-1862) significaren un pont entre el segle XVIII i Mikhail Glinka (1804-1857), autor que marcà el principi d’una aproximació a les fonts russes. Les seves obres simfòniques Jota aragonesa (1845), Records d’una nit d’estiu a Madrid (1848) i Kamarinskaja (1848) i les òperes Una vida pel tsar (1834) i Ruslan i L’udmila (1837-42) el converteixen en el simfonista i compositor líric rus més important de la primera meitat del segle XIX. Molts contemporanis de Glinka, entre els quals A. Al’abjev (1787-1851), A. Varlamov (1801-1848) i A. Guril’ov (1803-1858), es dedicaren gairebé exclusivament a compondre romances. En el camp de la música litúrgica, i sota la influència del Romanticisme alemany, nasqué cap al 1840 l’Escola de Sant Petersburg, el màxim representant de la qual fou Aleksej L’vov (1798-1870), director de la capella de la cort entre el 1837 i el 1861. Aleksandr Dargomyžskij (1813-1869) prosseguí el camí iniciat per Glinka i exercí una notable influència sobre els músics de la nova generació. Escriví nombroses romances, algunes obres simfòniques, entre les quals Bolero (1835-39), diverses fantasies i quatre òperes —les més importants, Rusalka (’L’ondina’, 1848-55) i El convidat de pedra (1869)—. En aquesta darrera utilitzà com a principi expressiu la declamació meloditzada, que reflectí fidelment les subtileses del text d’A. Puškin. Les òperes d’A. Serov (1820-1871) Judit (1862), Rogneda (1865) i El poder del mal representen la darrera baula que uneix l’estètica de Glinka i Dargomyžskij amb el Grup dels Cinc. Serov, un dels primers crítics musicals russos i editor de "Música i teatre", descriví en El poder del mal un drama de la vida quotidiana utilitzant melodies populars i del folklore urbà.
Un lloc especial en la música russa l’ocupa Anton Rubinstein (1829-1894), virtuós pianista i director, fundador a Sant Petersburg de l’Acadèmia de Cant, de la Societat Musical Russa i del primer conservatori del país (1862). Representant del corrent acadèmic del Romanticisme rus, Rubinstein compongué catorze òperes, quatre oratoris, sis simfonies, música de cambra, romances, etc.
Pels volts del 1860 sorgí el cercle musical de Milij Balakirev (1837-1910), emparat pel crític V. Stasov, amic i ideòleg d’aquest grup de músics coneguts a França com el Grup dels Cinc. A més de Balakirev, en formaven part Aleksandr Borodin, Modest Musorgskij, Nikolaj Rimskij-Korsakov i Cezar’ K’ui. El grup s’autodenominava Nova Escola Musical Russa, i els seus integrants es consideraven seguidors dels principis estètics de Glinka i Dargomyžskij. En les seves obres, llevat de les de K’ui, de tendències més europeistes, predominaven els aspectes folklòrics, les pàgines de la història russa, ancestrals ritus pagans del país, etc. Una de les principals plataformes per a la difusió de la música i les idees del grup fou l’escola musical gratuïta fundada per Balakirev i G. Lomakin el 1862. Els compositors del cercle de Balakirev abraçaren gairebé tots els gèneres: obres per a orquestra com ara A les estepes de l’Àsia central (1880) i dues simfonies, de Borodin; obertures, el poema simfònic Rússia (1887) i dues simfonies, de Balakirev; tres simfonies, l’obertura La gran Pasqua russa (1888), el Caprici espanyol (1887) i la suiteŠekherezade (1888), de Rimskij-Korsakov; La nit de Sant Joan a la munyanya pelada (1867), de Musorgskij; nombroses romances, harmonitzacions de cançons folklòriques per a veu i piano de Balakirev i Rimskij-Korsakov; quaranta cors litúrgics d’aquest darrer compositor; importants obres per a piano, entre les quals Quadres d’una exposició, de Musorgskij, i Islamej (1869), de Balakirev, etc. El Grup dels Cinc compongué un total de trenta-una òperes, entre les quals cal destacar les històriques Boris Godunov i Khovanšcina, de Musorgskij, l’èpica El príncep Ígor, de Borodin, i Sadko (1896), Tsar Saltan (1900), La ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevronia (1904) i El gall d’or (1907), basades en contes i llegendes russes, de Rimskij-Korsakov.
P’otr Ilic Cajkovskij (1840-1893) conegué els compositors del Grup dels Cinc el 1868 i hi establí bones relacions, si bé no arribà a compartir del tot els seus ideals. Alumne d’A. Rubinstein, fou un incomparable creador d’expressives melodies, amb un estil musical que combinava un profund lirisme amb la tragèdia i el drama, expressant la infinita gamma de sentiments de l’ésser humà. Cajkovskij fou el principal simfonista rus del segle XIX. Compongué sis simfonies, obertures, música de programa (Manfred, Romeu i Julieta, Hamlet, Francesca da Rimini, Tempesta) i concerts. Escriví també nombroses romances, música de cambra, per a ballet, cors i nou òperes —Eugeni Oneguin (1877-78), Mazeppa (1881-83), La dama de piques (1890), etc.—. La seva Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, opus 41 (1878), marcà un nou rumb en la música litúrgica russa.
Sota la influència del Grup dels Cinc i de Cajkovskij nasqué, al final del segle XIX, una nova generació de compositors: Anatolij L’adov (1855-1914), Aleksandr Glazunov (1865-1936), Anton Arenskij (1861-1906), Sergej L’apunov (1859-1924), Mikhail Ippolitov-Ivanov (1859-1935) i Vasilij Kalinnikov (1866-1901). Llevat de L’apunov i Kalinnikov, tots foren alumnes de Rimskij-Korsakov al Conservatori de Sant Petersburg. L’adov, que freqüentava en qualitat de jove membre el cercle de Balakirev, es dedicà gairebé exclusivament a la miniatura musical. Harmonitzà més de 200 cançons folklòriques russes per a veu i piano, compongué quartets vocals, cors i breus peces orquestrals, com ara Cançons folklòriques russes i el quadre simfònic De l’Apocalipsi (~1912). El gènere preferit de Glazunov fou el simfònic. És autor de nou simfonies —la darrera inacabada—, dels ballets Raimonda (1897) i Les estacions (1899), concerts per a piano, violí, violoncel i saxòfon, obertures, el poema simfònic Sten’ka Razin (1885), música de programa (El bosc, El mar), etc. Pel seu caràcter líric, les obres d’Arenskij s’aproximen més a l’estètica de Cajkovskij, i entre elles s’han de destacar les tres òperes, especialment Un somni en el Volga (1888), dues simfonies, un concert per a violí i un altre per a piano. L’apunov es dedicà tant a la música instrumental com a la vocal. Deixà dues simfonies, dos concerts per a piano, un concert per a violí, música de cambra i per a piano sol, cors, quartets vocals, deu cors litúrgics i nombroses romances i cançons. Ippolitov-Ivanov, conegut sobretot per la seva suite per a orquestra Esbossos del Caucas (1894), freqüentà en 1879-80 les reunions del Grup dels Cinc. A partir del 1882 visqué nou anys a Tbilisi, la capital de Geòrgia, on desenvolupà una gran tasca pedagògica. Diverses de les seves obres, com ara Rapsòdia armènia i Capvespre a Geòrgia, estan relacionades amb els pobles del Caucas. Autor de sis òperes, Ippolitov-Ivanov treballà també com a director d’orquestra i fou professor i director del Conservatori de Moscou. Compongué un nombre important de cors litúrgics i profans i s’interessà per altres cultures, que plasmà en Quadres musicals de l’Uzbekistan, A les estepes del Turkmenistan (1935) i Suite catalana (1934). Vasilij Kalinnikov destacà, sobretot, per les seves obres per a orquestra: dues simfonies (1895 i 1897), quadres simfònics de Nimfes (1889) i El porc i la palmera (1898). Compongué també obertures, serenates, deu romances, cors i peces per a piano.
Sergej Tanejev (1856-1915), un músic contemporani dels anteriors i alumne de Cajkovskij i del pianista Nicolaj Rubinstein, trià el seu propi camí. Fou el contrapuntista rus més important del final del segle XIX i el principi del XX, i les seves obres reflecteixen la influència de la música del Romanticisme, del Classicisme, de la polifonia de Bach i, fins i tot, dels compositors del Renaixement. Compongué l’òpera Orestea (1894), quatre simfonies, un concert per a violí i orquestra, quatre cantates, entre les quals Joan Damascè (1884) i Després de la lectura del salm (1915), més de vint obres per a conjunts de cambra i al voltant de seixanta-cinc cors. Un dels alumnes de Tanejev fou Reinhold Moricevič Glière (1875-1956), continuador del Romanticisme rus i autor de cinc òperes, sis ballets, entre els quals Els comediants (1931), basat en Fuenteovejuna de Lope de Vega, tres simfonies, altres obres instrumentals i al voltant de 150 romances.
En la música coral litúrgica de la segona meitat del segle XIX convisqueren diversos estils i escoles, i més de cent compositors es dedicaren a compondre cors sobre textos religiosos. Sorgí l’estil monàstic, una síntesi de la influència italiana, del Romanticisme alemany i dels diversos cants monòdics amb les seves variants. És un recitatiu acòrdic sense compassos que s’utilitza, sobretot, en les harmonitzacions dels cants plans de l’obijkhod (liber usualis). A més de L’vov i Cajkovskij, els representants més importants del Romanticisme coral litúrgic rus foren G. Lomakin (1812-1885), G. L’vovskij (1830-1894), E. Azejev (1851-1918) i A. Arkhangel’skij (1846-1924).
Al final dels anys noranta del segle XIX, Aleksandr Kastal’skij (1856-1926) inicià un nou període de la història de la música litúrgica, que rebé el nom d’Escola de Moscou. Kastal’skij atorgà a totes les veus, inclosa la del baix, una importància melòdica similar i utilitzà la polifonia de variació del folklore rus, amb la qual cosa aconseguí un color i una sonoritat molt particulars per als seus cors. Un dels representants més destacats de l’Escola de Moscou fou Aleksandr Grecaninov (1864-1956), que, a diferència de Kastal’skij, abraçà també altres gèneres musicals. Compongué cinc simfonies, set òperes, tres d’elles per a infants, una extensa varietat de música de cambra i romances, quatre litúrgies, els monumentals cicles de Setmana Santa (1911) i Vigílies (1912), cors i quatre misses catòliques.
Entre els principals compositors de música coral litúrgica i profana del principi del segle XX figuren Pavel Cesnokov (1877-1944), autor de més de 650 obres corals, Aleksandr Nikol’skij (1874-1943), Viktor Kalinnikov (1870-1927), Dmitrij Allemanov (1867-1918), Sem’on Páncenko (1867-1937), Konstantin Švedov (1886-1954) i Nikolaj Kedrov pare (1871-1940).
Els primers anys del segle XX sorgiren dos noms nous: Aleksandr Skr’abin (1872-1915) i Sergej Rakhmaninov (1873-1943). Excel·lent pianista, Skr’abin compongué per a aquest instrument deu sonates, més de vuitanta preludis, vint-i-tres estudis, poemes, nocturns, etc. El seu interès per la filosofia i la constant cerca de noves formes d’expressió, comptant-hi la utilització dels colors, el dugué a crear, en el seu poema Prometeu, l’"acord místic", que consisteix en sis graus situats a intervals de quarta, i incloure en la partitura la part luce, en la qual estaven indicats els colors que expressaven el pla tonal de l’obra. És autor d’importants composicions per a orquestra: tres simfonies (1900, 1901 i 1904), Poema de l’èxtasi (1907), Prometeu/poema del foc (1910), obres per a orquestra de corda i un concert per a piano i orquestra (1897). Rakhmaninov fou un digne continuador del lirisme de Cajkovskij. Més tradicionalista que Skr’abin, és la figura més representativa del darrer Romanticisme rus. Actuà també com a concertista de piano i director d’orquestra interpretant tant les seves pròpies obres com les d’altres músics. Compongué les òperes Aleko (1893), El cavaller avar (1903-05) i Francesca da Rimini (1903-05), tres simfonies, quatre concerts per a piano, el poema simfònic L’illa dels morts (1909), la cantata La primavera (1902), el poema per a solistes, cor i orquestra Les campanes (1913), música de cambra, nombroses romances, més de seixanta peces per a piano i dos grans cicles per a cor: Litúrgia de Sant Joan Crisòstom (1910) i Vigílies(Vespres i Maitines 1915), essent aquestes darreres la culminació de l’Escola de Moscou.
El pianista Nikolaj Metner (1880-1951), anomenat "el Brahms rus", inicià la seva carrera professional al principi del segle XX. De tendència conservadora, escriví tres concerts per a piano, sonates i al voltant de cent composicions per a veu i piano. Nikolaj M’askovskij (1881-1950) i J. Šaporin (1887-1966) prosseguiren la tradició romàntica russa. M’askovskij és autor de vint-i-set simfonies, tretze quartets, més de cent obres per a piano i romances, mentre que Šaporin es dedicà més al gènere simfonicocoral (dues òperes, cantates, i oratori). L’avantguardista Nikolaj Roslavec (1881-1944) compongué les primeres obres atonals russes —Poema, per a violí i piano (1915), Cicle de romances (1913)— i desenvolupà la teoria de complexos sonors o acords sintètics.
Durant els mateixos anys es consolidà l’escola russa de piano, creada pels germans Rubinstein, i l’escola de violí, iniciada per L. von Auer. Excel·lents cantants com la soprano A. Neždanova (1873-1950), el tenor L. Sobinov (1872-1934) i el baix F. Šal’apin (1873-1938), els directors V. Safonov i A. Ziloti i destacats instrumentistes elevaren l’art interpretatiu rus a nivells molt alts.
Igor Stravinsky (1882-1971) estrenà a París els seus ballets L’ocell de foc (1910), Petruška (1911) i La consagració de la primavera (1911), obra en què utilitzà ritmes molt complexos. El seu període rus culminà amb escenes coreogràfiques en La boda (1917-1923), basades en melodies i ritmes folklòrics russos. Amb el ballet Pulcinella (1919), sobre música de G.B. Pergolesi, Stravinsky inicià un període neoclàssic; en l’òpera oratori Oedipus Rex (1927) s’aproximà a l’estètica del Barroc, i en la Simfonia dels salms (1930) recuperà l’època clàssica. És autor de quatre òperes, catorze ballets, obres sobre textos religiosos per a cor i orquestra, concerts per a violí, piano i clarinet, peces per a piano, etc.
La revolució del 1917 comportà notables canvis en l’àmbit musical. Molts músics emigraren, entre d’altres, Rakhmaninov, Grecaninov i, més tard, Glazunov. Stravisnky no tornà mai al seu país i S. Prokof’ev visqué als EUA i França fins el 1933. S’anaren tancant les esglésies, i es prohibí la interpretació pública de música religiosa.
Com Stravinsky, Sergej Prokof’ev (1891-1953) volgué contrarestar les tendències neoromàntiques amb una música vital en què el ritme té un paper molt important. Partint de les formes clàssiques tradicionals, evolucionà cap a obres com la Suite escita (1914) i la cantata Són set (1917-18), continuant la línia de Musorgskij. Prokof’ev compongué vuit òperes, entre les quals cal esmentar L’amor de les tres taronges (1919), Les esposalles al convent (1940) i Guerra i pau (1941-52), vuit ballets, set simfonies, cinc concerts per a piano, dos per a violí, un per a violoncel, cantates, música de cambra i per al cinema, romances i nombroses obres per a piano.
Un representant del constructivisme —moviment avantguardista rus— amb molt talent fou Aleksandr Mosolov (1900-1973). Del període avantguardista daten el seu Concert per a piano núm. 1 (1927) i l’episodi per a orquestra La foneria de ferro (1926). Compongué quatre òperes, sis simfonies, cors i concerts. Les primeres obres de Gavrijl Popov (1904-1972) i d’Aleksej Životov (1904-1964) es caracteritzaren també pel seu caràcter innovador.
La música de Dmitrij Šostakovič (1906-1915) combina el caràcter irònic i grotesc amb el lirisme, les arrels del qual cal cercar-les en les obres de G. Mahler i P.I. Cajkovskij. És autor de quinze simfonies, algunes d’elles amb programa —com la núm. 7 (1941), dedicada al setge de Leningrad—, dos concerts per a piano, dos per a violí i dos per a violoncel, nombroses romances, música de cambra, coral i per al cinema i dues òperes: El nas (1928) i Katerina Izmailova (1932). Aquesta darrera fou oficialment criticada, perquè no responia a l’anomenat realisme socialista, ideologia que imperava en l’art soviètic des dels anys trenta. Arran d’això, Šostakovič autocensurà la seva Simfonia núm. 4 (1936), que no s’estrenà fins el 1961. Vissarion Šebalin (1902-1963), Dmitrij Kabalevskij (1904-1987) i Tikhon Khrennikov (1913) mantingueren les tradicions romàntiques del segle XIX. Šebalin escriví dues òperes, música coral, cantates, cinc simfonies, nombroses romances i música per a espectacles dramàtics. Kabalevskij és autor de cinc òperes, quatre simfonies, cinc concerts i música de cambra, i Khrennikov es dedicà al gènere simfònic i líric i a la música per al teatre. D’altra banda, Georgij Sviridov (1915-1998) compongué música vocal, sobretot coral a cappella, que partia de l’estètica de les Vigílies de Rakhmaninov.
Un dels compositors més originals de la segona meitat del segle XX fou Edison Denisov (1929-1999), pioner de la música electroacústica, que utilitzà la música serial, el dodecatonisme i la música aleatòria, estils censurats a l’URSS dels anys seixanta i setanta. Denisov és autor de tres òperes i més de deu concerts per a diversos instruments. Moltes de les seves obres tenen textos en francès: les òperes L’écume des jours (1986) i Les quatre jeunes filles, inspirada en un quadre de Picasso, La vie en rouge, el cicle de vuit cors Légendes des eaux souterraines (1989) i altres. Destaquen els seus Laments (1966) sobre textos folklòrics russos i la simfonia composta per encàrrec de Daniel Barenboim.
A causa de la censura, Nikolaj Karetnikov (1930-1994) hagué d’estrenar les òperes Le petit Zaches (1971) i La llegenda de Till Eulenspiegel a Alemanya. Compongué també cinc simfonies, peces per a diversos instruments, l’òpera oratori El misteri de l’apòstol Pau i vuit cors religiosos en memòria de Boris Pasternak. A la mateixa generació de compositors pertanyen Nikolaj Sidel’nikov (1930), Sergej Slonimskij (1932), Rodion Šcedrin (1932), Al’fred Šnitke (1934-1998), Rostislav Bojko (1931), Eduard Lazarev (1935) i Boris Tiščenko (1939). Sidel’nikov és autor de l’òpera La flor escarlata (1977), dos oratoris, una simfonia i dues cantates per a cor: Converses íntimes (1975) i Romancer sobre la vida i la mort (1977), amb textos de F. García Lorca. Slonimskij compongué tres òperes, dues simfonies, música per a diferents conjunts instrumentals i Música festiva per a balalaica, culleres i orquestra simfònica (1975). Bojko escriví quatre òperes per a nens, tres simfonies, obres simfonicocorals, cors i cançons. Rodion Šcedrin seguí l’estil de Prokof’ev, i utilitzà també el folklore en combinació amb la música aleatòria, el sonorisme i la música concreta. És autor de tres concerts per a piano, tres ballets, dues simfonies (1958 i 1965), les òperes No sols l’amor (1961) i Les ànimes mortes (1976), dos concerts per a orquestra, ballets, música de cambra i per a piano i cors a cappella. Šnitke utilitzà sobretot la poliestilística. Durant un temps, les seves obres no s’executaren a causa del seu estil avantguardista, i es veié obligat a compondre música per al cinema (per a un total de seixanta pel·lícules). Deixà quatre simfonies, nou concerts per a diversos instruments, tres concerti grossi, música de cambra, un Rèquiem (1975), un Concert per a cor (1985) i altres obres vocals.
A partir dels anys setanta, aparegueren obres basades en cants monòdics —per exemple, la simfonia per a orquestra i baix Les antigues icones russes (1970), de Jurij Bucko— o en fets històrics de l’antiga Rússia —com l’oratori De les primeres cròniques russes, de Georgij Dmitriev (1942)—, i l’òpera Juno i Avos, d’Aleksej Rybnikov. Després de la perestrojka s’utilitzaren directament textos litúrgics, com el monumental llenç coral L’àngel segellat (1988), d’R. Šcedrin, Versos penitencials (1988), d’A. Šnitke, Llum plàcida (1988), d’E. Denisov, Lamentacions de Jeremies (1992), Magníficat (1993) i Stabat mater (1994), de Vladimir Martynov (1946), 5 càntics de la litúrgia (1992), de Dmitrij Smirnov (1948), i altres obres. A la darrera dècada del segle XX, molts músics emigraren, entre ells la majoria dels trenta membres de l’Associació per a la Nova Música.
Música popular
Gràcies a les troballes arqueològiques, als cronistes i als textos de cançons folklòriques, se sap que els pobles eslaus de l’Europa de l’Est utilitzaven un elevat nombre d’instruments musicals. Coneixien una gran varietat de flautes, entre les quals la kuvikly o kugikly (flauta de pan), flautes amb doble xiulet, žalejka (flauta amb un corn com a ressonador) —simple o doble—, la família dels rožok o tubs labials fets d’escorça d’arbre. El gudok, un instrument d’arc de tres cordes, era molt popular. Un dels instruments puntejats més antics era el gusli. Pertany a la família de la cítara, i el seu nom apareix ja en les cròniques bizantines de l’any 591. Un altre puntejat fou la domra, molt popular als segles XVI i XVII entre els skomorokhi, els joglars russos. Aquest instrument caigué en desús, i fou reconstruït el 1890. A la família de les domres pertany la balalaica, un instrument més modern mencionat per primera vegada el 1715. Els anys vuitanta del segle XIX, el folklorista Vasilij Andrejev (1861-1918) organitzà la primera orquestra russa contemporània d’instruments folklòrics —hi ha referències a grups instrumentals populars des del segle XII— i perfeccionà la balalaica, de la qual creà sis tipus diferents. Entre els instruments de percussió hi ha el buben’, una espècie de pandero, les ložki, culleres de fusta que s’utilitzen com a castanyoles, i la trešcotka, semblant a una carraca. Al segle XIX s’introduí l’acordió i la seva variant, el bajan. En època soviètica foren creades milers d’orquestres d’instruments folklòrics, tant professionals com amateurs, en ràdios, clubs, cases de cultura, etc., per a les quals es compongueren nombroses obres.
El poble rus ha creat, a més del textos i les melodies, una polifonia molt peculiar, que té el seu origen en l’heterofonia i que rep el nom de podgolosocnaja polifonija o polifonia de les segones veus (traduïda generalment per ’polifonia de variació’). Una de les seves característiques essencials és que de la melodia principal es ramifiquen les altres veus, que en són variants. A més, no existeix un nombre constant de veus, que sovint es canten a l’uníson; en les cadències és un final obligat. La tercera característica és que en cada nova estrofa es repeteix la melodia, que es varia cada vegada d’acord amb el text. Els compassos són molt variats, i les cançons són iniciades moltes vegades per un o una zapevala (’el que inicia el cant’). Algunes veus tenen nom propi: la segona es denomina vtora, i la més aguda, podgolosok. Les melodies i les cançons més antigues, algunes de les quals daten de l’època pagana, tenen una extensió reduïda, generalment d’una tercera o una quarta. A més dels modes jònic i eòlic, són freqüents el mixolidi i el dòric. Existeix un gran nombre de gèneres. Entre els més antics hi ha les cançons calendàries, relacionades amb els treballs del camp, les lamentacions, algunes cançons de dansa i les cançons èpiques (segles X-XIV). Moltes cançons paganes foren adaptades a les festes cristianes. Les cançons i les lamentacions de casament, que formen part d’un complex i antiquíssim ritu dels camperols, destaquen per la seva gran varietat. Per a cada familiar, moment determinat, lloc, etc. s’interpretava una cançó especial. Existeixen uns cent grups de cançons i uns seixanta de lamentacions de casament. Les cançons que acompanyen les danses es divideixen en tres grups: cançons de dansa, de jocs i de rotllana. Aquestes darreres provenen dels antics rituals màgics. A partir del segle XIV sorgiren les cançons històriques, de bressol, de treball, espirituals, de sobretaula, de reclutes, etc. Al segle XVIII nasqué la cançó urbana basada en fonts literàries. En comparació amb el folklore, presenta notables diferències rítmiques, harmòniques i modals. Al final del segle XIX aparegué la castuška o cobla popular de caràcter còmic i satíric. Les cobles líriques reben el nom de stradanija (’patiments’). El 1910 M. P’atnickij creà el primer cor folklòric format per camperols, i en època soviètica funcionaren desenes de cors i conjunts folklòrics professionals amb les seves orquestres i grups de ball.
Bibliografia
- Atlas muzyakal’nykh instrumentov, Muzyka, Moscou 1975
- Drevnerusskoje pevceskoje iskusstvo. Sovetskij Kompozitor, Moscou 1971
- Istorija russkoj muzyki, vol. 1, Muzyka, Moscou 1972
- Muzykal’naja Enciklopedija, Sovetskaja Enciklopedija, Moscou 1973-82
- Russkoje narodnoje muzykal’noje tvorcestvo, Muzyka, Moscou 1968
- Gardner, I.: Bogoslužebnoje penije, Holy Trinity Monastery, Jordanville, Nova York
- Mostaza i Vidal, Josep Maria: La música litúrgica en l’església ortodoxa russa, l’autor, Sant Esteve Sesrovires 1998