Música culta
Els primers missioners espanyols, franciscans i dominicans, arribaren a terres de l’actual Veneçuela al segle XVI. L’any 1521 es fundà la ciutat de Nueva Córdoba, i el 1567, Caracas, la capital. El 1591 està documentada l’existència, a la catedral de Caracas, d’un organista anomenat Melchor Quintela. Al principi del segle XVII hi havia religiosos que ensenyaven música als indígenes. Aquest fou el cas del caputxí Diego de los Ríos, que, a més de dedicar-se a la docència, escriví motets i villancicos perquè fossin interpretats pels nadius. Gonzalo Cordero és el primer nom que apareix com a mestre de capella de la catedral, l’any 1671, i fou substituït per Francisco Pérez Camacho el 1687. Aquest darrer també ensenyà música a la Universitat de Santiago de León, fundada l’any 1725 a Caracas, i al seminari. La vida musical durant l’època colonial tingué una notable esplendor gràcies a una escola de compositors anomenada Escuela de Chacao o Escuela del Padre Sojo, desenvolupada al voltant de les figures de J.M. Olivares i P. Palacios Sojo. Entre els músics més destacables d’aquest grup hi hagué J.F. Velásquez, J.A. Caro de Boesi, J.C. Carreño, J.A. Lamas, J. Landaeta i L. Gallardo. Gràcies a l’impuls de Palacios, l’any 1783 es fundà una Academia de Música que fou dirigida per Olivares. L’Escola de Chacao aplegava molts compositors mulats per als quals la professió musical representà l’oportunitat d’ascendir en l’escala social.
L’any 1830 Veneçuela obtingué la independència. El fervor nacionalista afectà també el món de la música. Dins el moviment del nacionalisme musical, molts compositors escriviren obres patriòtiques, com fou el cas de J.J. Landaeta, autor de Gloria el bravo pueblo, o de L. Gallardo, que compongué Canción patriótica. A partir de mitjan segle XIX predominà el romanticisme, com es pot percebre en les composicions del pianista F. Larrazábal, en les de F. Villena (1835 - 1900), que escriví sarsueles i peces de saló, o en les de M.A. Montero, autor de Virginia (1873), la primera òpera veneçolana. Les òperes es representaven al Teatro Caracas i a partir del 1881 també al Teatro Municipal, que acabava d’obrir les portes. L’any 1868 el pianista F. Larrazábal fundà un conservatori, que tingué una curta durada. El 1877 es creà l’Academia de Música de l’Instituto Nacional de Bellas Artes.
Veneçuela, després de la Primera Guerra Mundial, visqué una època de prosperitat econòmica i estabilitat política. Aquest clima afavorí la vida cultural i, en aquest ambient, emergí la nova generació de compositors. Els més rellevants foren V.E. Sojo, J.B. Plaza, A. Calcaño i J.V. Lecuna, tots ells molt influïts pel corrent impressionista francès, el postromanticisme i el nacionalisme musical. L’any 1936, Sojo esdevingué el director de l’Escuela Nacional de Música, institució que alguns anys més tard rebé el nom d’Escuela Superior de Música José Ángel Lamas, en honor d’aquest compositor. No fou fins a la dècada dels seixanta que es produí una autèntica renovació musical, quan alguns autors començaren a compondre tenint en compte els corrents estilístics internacionals. R. Hernández i A. Rago foren els primers veneçolans que escriviren obres atonals, mentre que A. Estévez fou pioner pel que fa a la música electrònica. Entre les orquestres veneçolanes més importants cal esmentar l’Orquestra Simfònica de Veneçuela (1930), que ofereix temporades de concerts al país i també gires internacionals. Pel que fa al ballet, l’oferta és variada, amb el Ballet "Nuevo Mundo" i la Fundación Ballet Nacional, ambdós dirigits per la coneguda Zhandra Rodríguez i que han assolit grans èxits en escenaris d’arreu del món. També hi ha el ballet de la Fundación Teresa Carreño, el Ballet Clásico, el Taller de Danzas Caracas, el Grupo DanzaHoy, NeoDanza i ContraDanza. El Festival Internacional de Agosto, que se celebra d’ençà del 1987, ofereix des de concerts fins a classes magistrals i tallers.
Música tradicional
Vegeu música popular de l'Amèrica llatina i música indígena de l'Amèrica Central i del Sud.