Al segle XVII l’inici de la dominació espanyola introduí a l’arxipèlag elements de la cultura occidental, entre els quals la música. Si al principi aquesta només servia per a acompanyar les funcions religioses, més endavant s’introduïren també les formes profanes occidentals, presents en les festes de les ciutats i en les ocasions importants. De la mateixa manera arribaren a Filipines balls com el fandango i el pasdoble, i es promogué la formació de les primeres bandes, que arribaren a incloure en els seus repertoris àries d’òperes italianes. Encara avui les bandes gaudeixen d’una popularitat important a tot l’arxipèlag. Al principi de la dècada del 1930 es creà l’Orquestra Simfònica de Manila, encara activa avui dia, que afavorí el canvi dels gustos del públic cap als mestres alemanys. L’èxit d’aquesta formació promogué la creació d’altres orquestres simfòniques de durada generalment breu. L’estudi i l’aprenentatge de la teoria i de les tècniques de la música occidental per part dels músics filipins generà la producció d’un nombre creixent de simfonies, concerts, ballets, i música de cambra i coral. Entre els autors principals, considerats els pares de la música filipina, hi ha Nicanor Abelardo (1893-1934), Francisco Santiago (1889-1947) i el musicòleg Antonio Molina. De la generació següent destaquen les figures d’Antonino Buenaventura, autor del ballet Kulas na Batugan (1963), i Lucio San Pedro. Entre els més joves cal esmentar Alfredo Buenaventura (1929) i Ramon Santos (1941), autor de música electrònica i de composicions inspirades en la tradició local, en les quals recupera instruments antics.
La tradició occidental ha tingut també una forta influència en les músiques tradicionals del país pel que fa a l’harmonia i les formes melòdiques. Avui dia, les poques tradicions musicals que no tenen elements occidentals es troben a les àrees septentrionals i meridionals de l’arxipèlag. Ambdues tradicions presenten similituds amb les músiques del sud-est d’Àsia, sobretot en l’ús del gong. Els estils i les formes musicals varien segons els diversos grups ètnics que els practiquen, així com canvien els conjunts instrumentals. Al nord hi ha grups només de gongs, i d’altres de gong i tambors, i s’utilitzen percussions de bambú, flautes i campanetes. A la part meridional les composicions de gong segueixen -més que al nord- els principis d’estratificació polifònica comuns a totes les músiques d’aquesta zona d’Àsia.