La capital és Astana. La població és formada bàsicament per kazakhs, però hi ha també russos, alemanys, uzbeks, tàtars i altres minories. La religió més estesa és la musulmana sunnita. El territori dels kazakhs, que formava part del Turquestan, no fou incorporat a la República Socialista Soviètica Autònoma del Kazakhstan fins el 1925. El 1991, l’antiga república soviètica es declarà independent. Poble de pastors nòmades, al llarg del segle XX ha anat canviant el seu tradicional estil de vida. L’agricultura i la ramaderia sedentària han esdevingut el seu principal mitjà de subsistència.
Malgrat tots els canvis que ha experimentat, el poble kazakh ha conservat gairebé intacte el seu patrimoni musical. Dins de les cançons, sempre monòdiques, apareix una gran varietat melòdica i rítmica. Hi ha cançons relacionades amb els diversos esdeveniments de la vida quotidiana, com ara els casaments, els naixements i la mort. Entre les cançons de casament hi ha les jar-jar -anomenades així pel text de la tornada-, les qiz sinsu ('laments de la núvia') i les cançons betaixar, interpretades quan la núvia arriba a casa del nuvi. Els cants relacionats amb la mort són un element molt important dins de la cultura kazakh, i dins d’aquest gènere són especialment notables els joqtau ('laments'). També el guariment de malalties té les seves cançons específiques. En aquest sentit, cal destacar el paper del baksi (xaman), que és encara una figura molt significativa dins la societat kazakh, tot i la introducció d’elements culturals provinents d’occident. El baksi, durant la cura del malalt, canta unes cançons a les quals s’atribueixen propietats màgiques.
També hi ha cançons que es canten mentre es fan les tasques diàries, com ara la cura del ramat, entre les quals destaquen les koixi eni ('cançons de pastor'). Els cants èpics són molt nombrosos dins la tradició musical popular kazakh, acompanyats per la dombra o un acordió. Així mateix, hi ha una quantitat notable de cançons líriques. Dins de la societat kazakh hi ha ministrers professionals, anomenats akin, que canten improvisant amb la dombra. També hi ha els jirxi, que declamen poemes èpics. Els ertekxi són narradors de contes i faules, interpretats en estil recitatiu. Els olenxi es dediquen a les cançons líriques. Pel que fa a la música específicament instrumental (kuis), n’hi ha que són el resultat de l’adaptació de melodies cantades, però també d’autènticament instrumentals. El kiuixi ('instrumentista') n’és l’intèrpret. La música instrumental és de tipus programàtic i la temàtica pot ser molt variada: des de la descripció de fets històrics o d’aspectes de la vida quotidiana, fins a escenes del món natural.
El nomadisme dels kazakhs els ha dut a estar en contacte amb pobles diversos. Per exemple, la seva cítara (txatigan) té punts en comú amb alguns instruments dels mongols. A la vegada, han exercit la seva influència en altres ètnies veïnes, algunes de les quals han adoptat, per exemple, el llaüt kazakh, anomenat dombra. Aquest és, de bon tros, l’instrument més estès entre els kazakhs. Es tracta d’un llaüt de dues cordes amb notables varietats regionals.
Ja ben avançat el segle XIX, el nacionalisme musical penetrà al Kazakhstan i feu sentir la seva influència fins al segle XX. Els protagonistes d’aquest moviment foren cantors i compositors de música de caràcter popular, entre els quals cal esmentar Zambul Žnabajev (1845-1945), Abaj Kunanbajev (1845-1904), Biržan Kožagulov (1831-1894) i Kurmangazi Sagirbajev (1806 o 1818-1879 o 1889). Foren estudiosos russos, però, els que, durant el segle XIX, començaren els reculls de melodies populars kazakhs.
Bibliografia
- Bel’ajev, V.M.: Central Asian Music, Middletown (Connecticut) 1975
- Zhanuzakov: Kazakhskaya narodnaya instrumental’naya muzïka, Almà-Atà 1964