Al llarg del segle XX, el Japó ha assimilat intensament els principals corrents de música internacional, de manera que, actualment, tant els clàssics europeus com les variades manifestacions de la música popular -des del tango fins al rock- pertanyen, talment com a Europa, a la vida musical de la quotidianitat japonesa. Al costat d’aquests tipus de música, però, el Japó ha conservat fins avui bona part del seu riquíssim llegat musical autòcton, que, per a diferenciar-lo d’aquests corrents internacionals, s’anomena hôgaku.
La música de tradició japonesa
La música de tradició japonesa pertany, de fet, a la mateixa àrea cultural que la Xina, Corea, Mongòlia i el Vietnam. Des del segle V aC fins avui, es poden establir cinc períodes en l’evolució de la música del Japó, en cadascun dels quals s’han desenvolupat formes i gèneres musicals específics, que en alguns casos s’han perpetuat fins als nostres dies. El període prehistòric (segles V aC-VII dC) engloba totes les formes autòctones aparegudes abans de cap contacte amb la música continental asiàtica. Els pocs coneixements que es tenen d’aquesta època provenen de l’arqueologia i de fonts històriques del segle VIII, quan aparegueren els primers escrits sobre música. La música i dansa xintoista sembla que constituí el corpus de música general de la cort fins que als segles V i VI començà a sentir-s’hi la influència dels estils continentals asiàtics. El període antic comprèn les èpoques de Nara (645-794) i Heian (794-1185). Fou en aquest temps que s’introduïren i s’assimilaren músiques continentals com el gagaku (música de la cort) i el shômyô (cant litúrgic budista). Durant l’Edat Mitjana (des de l’època Kamakura, 1185-1333, fins al final de la Muromachi, 1333-1573) nasqué la música japonesa pròpiament dita, especialment pel que fa a gèneres de tipus narratiu. Els principals gèneres es desenvoluparen, i es conrearen, bàsicament a redós de les classes altes dels samurais i monjos budistes. El període modern (des de l’època Momoyama, 1573-1603, fins a la restauració Meijí, 1868) veié l’expansió de la música teatral i instrumental solista. S’observa, així mateix, un gran protagonisme dels comerciants i artesans en el suport de nous gèneres musicals. En l’etapa contemporània (des de Meijí, 1868-1912, fins avui), el fenomen més destacable ha estat la penetració de la música occidental.
La història musical del Japó es caracteritza per un gran conservadorisme i, així, gèneres i estils creats segles enrere continuen essent conreats avui com abans, tot conservant cadascun la seva individualitat.
Característiques generals
La música japonesa es troba gairebé sempre associada al cant. A part del gagaku i les peces per a shakuhachi (flauta de bambú), no es conrea música purament instrumental. En trets generals, es distingeix pel seu èmfasi en la música monofònica o no harmònica, el delicat ús dels microtons, la importància del timbre i el refinament en el ritme lliure. Les filosofies xintoista i budista -especialment el budisme zen- han proveït les bases estètiques per a l’art al Japó, i conjuntament amb el confucianisme formen el marc moral en el qual existeixen les diferents arts. En la pràctica de la música japonesa hi ha certes constants que s’han anat repetint al llarg dels segles: la compartimentació sociomusical, el caràcter fortament estilitzat i quasi ritual de les execucions musicals, l’estatisme, la tècnica vocal i instrumental, el caràcter concret de la música, la noció de creació musical i el pluralisme musical.
Pel que fa a la compartimentació sociomusical, en la tradició musical japonesa s’observa una estreta correspondència entre diversos gèneres i determinats grups o classes socials, gèneres que es poden diferenciar fins i tot en els instruments i tècniques d’execució emprats. L’organització compartimentada de la música tradicional reflecteix la jerarquia inherent a la societat japonesa. Per aquesta raó, el govern Meijí, interessat a reestructurar la jerarquia social per a construir la societat moderna, es veié obligat a recórrer a la música occidental per a l’ensenyament. Amb tot, en la música japonesa s’aprecia una clara coexistència de gèneres musicals de distint origen i època, sense que forçosament hagin de presentar interferències entre ells. Malgrat la diferència entre gèneres, les diverses tècniques vocals presenten uns trets comuns com l’ús de vibrati irregulars i molt amplis, la fluctuació de sons, la gravetat de timbres i l’atac en glissando des dels greus. Les tècniques instrumentals recorren molt sovint a procediments específics com els glissandi, la repetició accelerada d’una nota i l’ondulació dels sons. Talment com en l’anomenada música concreta, en la tradició musical japonesa es busca el so real més que no pas el so derivat d’abstraccions (com és el cas, per exemple, de l’escala temperada). Al Japó, el culte al compositor fou mínim fins que començà la influència de la cultura occidental a partir de la restauració Meijí del 1868, i s’atorga poc valor a l’originalitat de la creació individual.
Les execucions musicals tenen un caràcter fortament estilitzat i quasi ritual. Els orígens d’aquesta ritualització cal cercar-los en la filosofia xinesa, que atribuïa a la música un poder de regulació i manteniment de l’ordre social en harmonia amb el cosmos i la societat. La ritualització s’acompanya de certa moderació gestual, com si la repetició estereotipada i la lentitud constituïssin els millors mitjans d’accés al recolliment, a l’equilibri del jo i la natura.
Els principis bàsics de l’estètica musical japonesa recorden els que regeixen els jardins del país. Domina el principi d’asimetria, la preferència per la varietat davant de la unitat, fet aquest darrer ben fàcil d’observar, no tan sols en la diversitat de ritmes que es poden incloure en una mateixa peça, sinó també en els motius melòdics esgranats, que poden ser lleugerament transformats, però on difícilment hi ha vertaderes repeticions. En general, hi ha un control temporal precís, però es percep fàcilment com a llibertat rítmica per l’absència de pulsació regular en les seccions més lentes d’una composició, i per l’ús expressiu que es fa dels silencis. Es dona una gran importància al timbre.
La teoria musical distingeix entre les notes pròpiament dites (gakuon) i els sorolls (sôon), com els que es poden produir per la respiració de l’intèrpret en l’execució d’aeròfons o els sons de caràcter percussiu aparentment accidentals que es produeixen amb la mà o el plectre en tocar un instrument de corda. Aquests sorolls reben també, conscientment, una dimensió estètica. El refinament de la música japonesa rau especialment en el seu principi d’economia, és a dir, en el fet d’assolir el màxim rendiment amb uns mínims materials. No es busquen mai els contrastos acusats, sinó que és el principi de la mutació progressiva allò que regula el desenvolupament d’una peça musical. La teoria japonesa parla del principi del jo-ha-kyû (jo significa introducció, ha, desenvolupament, i kyû, desenllaç o recorregut cap al final). Al principi es comença de manera tranquil·la, es continua tot augmentant progressivament la velocitat, i es conclou també reposadament. En termes generals es pot dir que un dels principis bàsics de l’estètica musical japonesa és el d’una estudiada simplicitat, en la qual la improvisació no és pas una característica prominent.
Aspectes formals
La història de la música japonesa es caracteritza per l’alternança entre la música determinada i la indeterminada. La música determinada (gagaku, shômyô, estils de procedència occidental, etc.) es caracteritza per la fixació dels seus elements: alçada de les notes fixada pel diapasó, i valors rítmics i temporals fixats mitjançant una unitat temporal aritmètica. La música indeterminada, en canvi, es fonamenta en components menys rigorosos: l’alçada de les notes es fixa en relació amb una nota de referència lliurement emesa i susceptible de variació, i el ritme obeeix a una periodicitat fluctuant (noh i altres músiques de teatre).
Les escales japoneses són, de fet, força variades, i molt sovint s’estableixen en funció del gènere o del tipus de música en particular. Majoritàriament són de tipus pentatònic, tant hemitònic com anhemitònic, i la unitat mínima intervàl·lica és la del semitò, si bé en l’ornamentació vocal i instrumental també es produeixen microtons. Es poden establir dos tipus bàsics de sistemes tonals segons la seva natura, determinada o indeterminada. El primer tipus fou introduït al Japó mitjançant la música d’origen xinès al segle VIII. Es tracta d’un sistema tonal pentatònic que, tot basant-se en les dotze sèries de quintes pures, estableix un conjunt de dotze notes no temperades, que donen lloc a dues escales fonamentals: ryô i ritsu. Transportant aquestes escales, s’obtenen els sis chô o modes principals. Aquestes escales, característiques per al gagaku i el shômyô, consten de set tons, però solament cinc d’aquests són considerats vitals, mentre que els dos restants tenen un paper merament auxiliar.
A partir del segle XIII es desenvolupà al Japó el sistema tetracordal propi de la música indeterminada. L’escala es construeix mitjançant la concatenació de diferents tetracords, en els quals la nota del mig tendeix a fixar-se en relació amb les seves notes extremes a distància de 3a m de la nota més greu i de 2a M de la més aguda. Les dues notes extremes de les quartes tenen el poder d’atracció d’una tònica, i la melodia sempre es produeix dins de l’estructura tetracordal. Les escales basades en aquest sistema apareixen en l’anomenada música vulgar o zokugaku i en les músiques de teatre, com el noh. D’aquest sistema tonal han sorgit, entre d’altres, les escales anomenades yô i in. Es tracta d’escales de cinc graus, que en alguns casos, i de manera excepcional, poden tenir dos graus auxiliars addicionals. Mentre que les yô són anhemitòniques, les in posseeixen semitons, i cap de les dues no pren en consideració l’alçada absoluta de les notes. Aquests dos tipus d’escales abunden en la música camperola, així com en els repertoris per a shakuhachi, i per als cordòfons koto i shamisen.
Sistemes de notació
En la música japonesa es coneixen múltiples sistemes de notació que, al llarg del temps, s’han desenvolupat a partir de diferents gèneres musicals o escoles d’interpretació. En principi es tracta de notacions senzilles, ja que serveixen tan sols com ajut a la memòria per a les peces que, bàsicament, s’aprenen per transmissió oral. Cap al segle VII s’introduí el primer sistema de notació fixa amb la música instrumental vinguda de la Xina i de Corea. El mikagura té un sistema de notació (hakase) basat en neumes que data del segle XII. No obstant això, el sistema antic més important és el goin-hakase, elaborat al segle XIII per la secta budista Shingon. Aquest sistema divideix les quinze notes de tres octaves de l’escala pentatònica anhemitònica en tres rengleres de cinc notes cadascuna. Cada nota és representada per una petita ratlla amb diferents inclinacions. Les notacions més detallades són les pròpies de la música de koto i shamisen, tal com es desenvoluparen en mode de tabulatura a partir del període Edo (1603-1868). Digne d’esment és així mateix el sistema de notació kukushi, desenvolupat a Okinawa al segle XVIII, en el qual s’usen ideogrames xinesos i s’indiquen les notes i els valors rítmics de la melodia vocal, així com de l’acompanyament de shamisen.
Organologia
Entre la nombrosa varietat d’instruments japonesos, a continuació s’ofereix una selecció dels més importants.
Aeròfons
El més popular dels aeròfons és el shakuhachi, flauta de bambú corbada a la seva base. Té 54,5 cm de llargada i cinc forats. Es tracta d’un instrument essencialment masculí, que durant molt de temps fou exclusiu dels monjos i samurais. El ryûteki és una flauta travessera de bambú de set forats. Destaquen també el hichiriki, petit aeròfon de bambú de doble inxa, amb nou forats, i el shô, orgue de boca amb disset tubs de bambú amb inxes lliures de metall (dos tubs són muts). Amb aquest instrument es produeix un cluster harmònic de quatre o cinc notes que segueix el contorn bàsic de la melodia.
Cordòfons
Entre els cordòfons cal destacar el koto (kutu a Okinawa), cítara de taula, generalment amb set, tretze o disset cordes de seda, amb ponts mòbils. El shamisen (shanshin a Okinawa) és un llaüt de tres cordes, amb caixa rectangular i revestida de pell de gat o de gos. El biwa és un tipus de llaüt en forma de pera amb quatre cordes i quatre trasts. Tots aquests cordòfons es toquen amb plectre. En canvi, el kokyû és un tipus de llaüt tocat amb arc, similar al shamisen quant a la forma i construcció, però de menors dimensions.
Membranòfons
Entre els diferents tipus de tambors destaquen els de forma cilíndrica, amb doble membrana i percudits amb baquetes com el ô-daiko, de grans dimensions i amb funcions religioses, el kakko, usat en la música de la cort, o el taiko, propi de la música per a teatre (noh). Molt usats són també els tambors en forma de rellotge de sorra com el san-no-tsuzumi, emprat en el gagaku, i el ko-tsuzumi i l'ô-tsuzumi, percudits directament amb les mans, habituals en la música noh.
Idiòfons
Entre els idiòfons cal esmentar els gongs com el nyô o el shôko, aquest darrer de petites dimensions usat en la música cortesana i percudit amb dos bastonets; els címbals, i el ki, un idiòfon de percussió que consta de dues petites peces rectangulars de fusta que, en diferents formes, s’usa tant en temples budistes com en les músiques de teatre.
La música religiosa
Al Japó, el xintoisme, la religió autòctona del país, ha conviscut amb el budisme des que aquest s’hi introduí procedent del continent asiàtic al segle VI. Ambdues religions han desenvolupat els seus respectius repertoris musicals, força diferenciats entre ells, bé que al llarg de la història també s’hagin influït mútuament.
La música xintoista, anomenada kagura, es caracteritza pel cant de tipus solemne, lent i melismàtic, i executat només per homes. La seva versió cortesana rep el nom de mikagura. Alguns dels seus textos formen part de la poesia més antiga coneguda al Japó; contenen expressions de reverència a Déu i la natura. S’acompanya amb instruments com el hichiriki (oboè), kagurabue (flauta travessera), wagon (cítara de taula de sis cordes) i shakubyôshi (idiòfon de percussió format per dues petites peces de fusta). Dins del repertori xintoista, es coneix com a satokagura una música amb trets força arcaics, amb finalitats rituals de tipus xamanista i que inclou molt sovint la dansa.
La música budista és anomenada shômyô, mot provinent del sànscrit que significa ’veu clara'. Es canta en japonès, xinès i sànscrit, i es caracteritza per una puresa de la monodia vocal comparable a la del cant gregorià. S’acompanya amb instruments com els hachi (címbals), nyô (gong) i hyôshigi (idiòfon de percussió, varietat del ki), que es fan sonar per a assenyalar els finals de la seqüència dels cants o bé porten el ritme de la recitació del text canònic. La música es construeix en fragments melòdics curts. El desenvolupament rítmic és marcat per la doctrina budista, tot i que hi ha diferències entre sectes. Sol començar lentament amb un ritme lliure, evoluciona progressivament cap a pulsacions regulars i acaba amb un ritme lliure no mesurat. Aquí es troba el principi de la mutació progressiva, principi fonamental de l’estètica japonesa que regula el desenvolupament temporal evitant tot contrast brusc. Es distingeixen dos tipus de cants, els recitatius o salmòdics i els melismàtics.
Música de la cort i de teatre
El gagaku, gènere cortesà d’origen xinès, s’introduí al Japó a través de Corea al segle V. A la Xina, el gagaku, mot que significa ’música refinada’ o ’noble', tenia unes funcions bàsicament rituals, però al Japó es consolidà, també, com a música d’entreteniment a la cort. Si posseeix funcions rituals coincideix amb el gènere xintoista mikagura. En aquest cas es compon de cants sagrats que també poden ésser dansats. Quan se li atorguen funcions profanes s’anomena kangen en el cas de la música merament instrumental, bugaku quan es dansa, i utamono quan es tracta de música vocal acompanyada per instruments. El gagaku actual és bastant fidel al que es podia escoltar al segle IX. La seva pràctica entrà en decadència vers el segle XIII, tot coincidint amb la pèrdua de poder econòmic i polític de la família imperial, però es revitalitzà al segle XVII amb el govern Tokugawa, que ordenà el reagrupament dels músics dispersos i fundà dues orquestres de gagaku, una per a la família imperial a Kyoto i l’altra per a la família Tokugawa a la mateixa ciutat. El 1868, la restauració Meijí fusionà les dues orquestres en una de sola, originant així l’actual orquestra de la família imperial. El sistema tonal del gagaku es fonamenta en les escales ryô i ritsu, i la música es construeix a partir de tres estructures rítmiques bàsiques formades per unitats de vuit, quatre i dos temps. Els principals instruments emprats en el gagaku són aeròfons -shô, hichiriki i diverses menes de flautes (kagura-bue, ryûteki i komabue)-, cordòfons -biwa i cítares com el koto o similars-, tambors -kakko, san-no-tsuzumi, tsuridaiko- i, entre els idiòfons, el shakubyôshi i el gong anomenat shôko.
El noh, sorgit entre els segles XIV i XV, és la forma més important de teatre japonès. Representa una síntesi ben aconseguida de literatura, teatre, dansa i música. La majoria del repertori original, que consta d’uns 2 000 drames, dels quals ha sobreviscut fins avui una desena part, va ser composta entre els segles XIV i XVI. En el període Edo (1603-1868), el noh era fomentat sobretot pels dirigents de la classe feudal i s’anà formalitzant i ritualitzant de manera que anà perdent el seu esperit inicial d’entreteniment. Experimentà una revitalització al començament de l’època Meijí (1868). Actualment, el públic del noh pertany més aviat a estrats de població amb una certa formació, i constitueix un dels gèneres més importants de la música japonesa, que n’ha influït d’altres, com ara els del kabuki, bunraku i el repertori per a koto. La música és vocal i instrumental. La part vocal és cantada pels actors en estil recitatiu i pel cor, a l’uníson. La part instrumental és a càrrec del hayashi, un conjunt orquestral format per una flauta de bambú (nohkan) i tambors de tres tipus diferents (ko-tsuzumi, ô-tsuzumi i taiko). Tonalment, el noh es basa en el sistema tetracordal. El ritme pot ser lliure o mesurat; en aquest darrer cas, les fórmules rítmiques són generalment cícliques a vuit temps. L’ús del ritme lliure és especialment notable en l’acompanyament instrumental. Els tambors toquen en ritme lliure també quan el cant es presenta mesurat. La flauta acompanya el cant amb una melodia diferent i en ritme lliure.
El bunraku és el teatre de titelles, que, si bé en sentit estricte s’originà al final del segle XVII, prové d’una tradició anterior en la qual s’oferien representacions de titelles associades amb música de shamisen. El bunraku s’acompanya amb el tipus de música anomenat gidayû, que, basada generalment en les escales yô i in, comprèn quatre estils bàsics: instrumental, declamatori, líric i parlando.
Sorgit cap al final del segle XVI a redós de la cultura burgesa de Tòquio, el kabuki ha arribat a ser la principal forma de teatre popular. Comprèn pantomimes dansades i cançons populars. Les peces tradicionals de kabuki són de llarga extensió, poden durar tot un dia, però actualment no s’acostumen a representar completes. L’acompanyament instrumental, bàsicament, és a càrrec de shamisen, flautes i tambor. A partir del kabuki es desenvolupà el nagauta (cançó llarga). Originàriament tenia com a funció acompanyar les danses pròpies del kabuki, però al llarg del segle XIX es consolidà també com a música de concert i es presentà, per tant, independentment de la representació teatral. En un principi, els textos del nagauta, predominantment de natura lírica, s’acompanyaven únicament amb shamisen, però després s’hi afegí el hayashi, conjunt instrumental procedent del teatre noh, a més de la shinobue, una flauta d’origen popular.
Gèneres instrumentals
La música japonesa ha desenvolupat interessants gèneres instrumentals relacionats principalment amb el biwa, koto, shamisen i shakuhachi. El biwa, estretament lligat en els seus orígens amb les pràctiques budistes, passà a ser un instrument característic per a músics cecs amb el qual, especialment, acompanyaven cants de tipus narratiu. El koto ja es tocava des de temps antics, però el seu repertori es desenvolupà sobretot durant el període Edo (1603-1867). Acompanya principalment cançons de tipus líric servint-se habitualment de l’escala in. Dins d’aquest repertori, es pot distingir entre les varietats tsukushi-goto, la vella tradició relacionada amb les altes classes socials, avui pràcticament extingida, i zokusô, d’orígens més recents, conreada per la burgesia i les classes populars. Tot i que el shakuhachi, d’origen xinès, fou introduït al Japó en l’època Nara (710-793), no rebé la seva forma actual fins el segle XVII. En aquella època era un instrument propi de monjos budistes, però el seu ús s’anà popularitzant gradualment tot constituint-se, també, diferents escoles d’interpretació. Es distingeixen dos tipus bàsics dins del repertori clàssic per a aquesta flauta, ambdós elaborats preferentment en l’escala in, el honkyoku i el gaikyoku, una distinció que es refereix al fet que siguin peces fetes expressament per a shakuhachi o bé que procedeixin d’altres instruments com el koto. Mentre que en el primer tipus sols hi ha ritmes lliures, el gaikyoku presenta estructures mètriques concretes. El shamisen és un instrument que des de la seva introducció al Japó, a mitjan segle XVI, ha tingut un important paper tant en les músiques de teatre com en les de tall popular. El seu repertori es basa majoritàriament en les escales yô i in, i pot ser de tres menes diferents: utamono, de tipus líric i el més antic, katarimono, de tipus narratiu, i min-yô, d’índole popular. Propi del repertori líric és el nagauta, relacionat amb el teatre kabuki. Dins de l’àmbit de la música de carrer, cal esmentar el naniwa-bushi, de caràcter narratiu. A Okinawa, existeix un ampli repertori per a shamisen, com a instrument solo o per a acompanyar cançons tant dramàtiques com líriques, que rep el nom de bushi i té la seva pròpia notació musical (kukushi).
La música popular
En l’àmbit de les músiques populars de tall tradicional, es poden distingir dues categories bàsiques, tot i que no són sempre mútuament exclusives: les cançons tradicionals (min-yô) i la música destinada a representacions teatrals (minzoku-geinô), que al Japó, com en altres països asiàtics, posseeixen una marcada popularitat.
El terme min-yô inclou tota cançó tradicional difosa per transmissió oral per no professionals. Una gran part d’aquest tipus de cançons provenen del període Edo (1603-1868). Hi ha bàsicament cançons de treball (shigotouta), de taverna (sakamoriuta), de dansa per a les festes budistes bon (bon-odori-uta), cançons que es canten en festes religioses diverses, cançons infantils de jocs (warabeuta), de bressol (komoriuta), etc. El grup més important per la seva varietat és el de les cançons de treball. Especialment destacables són les relacionades amb el conreu de l’arròs, que es troben arreu del país, i també les de pescadors. La cançó tradicional se serveix d’escales pentatòniques sense semitons (yô) o amb semitons (in), bé que no escassegen tampoc les melodies basades en una combinació d’aquestes dues escales. L’àmbit acostuma a ser menor a l’octava, i el ritme pot ser tant lliure com mesurat. Molt sovint tenen caràcter melismàtic i són interpretades de forma responsorial. En els estils vocals d’Okinawa, l’ornamentació microtonal és habitual en el cant. Els instruments que apareixen més sovint associats a aquestes músiques són les flautes, els tambors i el shamisen.
La denominació minzoku-geinô cobreix tot el teatre popular, així com el camp de la dansa. Al Japó, la dansa popular i el teatre estan íntimament lligats, i no són tan fàcils de separar com a Occident. El minzoku-geinô és present especialment en festes xintoistes i budistes, i es divideix en quatre categories importants. La primera és el satokagura. Es tracta de drames dansats basats en la mitologia xintoista que són interpretats per monjos o creients en general. A continuació hi ha el dengaku, representacions, molt sovint amb dansa, que són executades per camperols amb la finalitat d’obtenir bones collites. En tercer lloc, la furyû, dansa col·lectiva de diferents orígens que inclou invocacions i altres rituals budistes. Finalment, cal parlar de les diverses representacions teatrals, drames dansats o processons que, procedents originalment d’estils dels estrats socials elevats com el gagaku i bugaku, han experimentat modificacions formals en les seves adaptacions locals. Totes aquestes músiques poden ser interpretades tant vocalment com amb acompanyament d’instruments. En aquest darrer cas, són comuns diversos tipus de flautes, el corn marí (horagai), el shamisen i el kokyû, tambors, címbals, gongs, castanyoles de bambú (yotsudake), etc.
Al llarg del segle XX, s’han desenvolupat al Japó interessants gèneres de música urbana de tall popular que, tot i acusar importants influències dels corrents musicals internacionals, posseeixen característiques pròpies de la tradició japonesa. L'enka, un dels gèneres més populars actualment, sorgit al final del segle XIX, és constituït per cançons de tipus estròfic amb textos que fan al·lusió a l’habitual problemàtica de la vida quotidiana. Melòdicament, aquestes cançons se serveixen d’escales d’origen japonès, però sovint hibriditzades amb el sistema tonal d’origen occidental, especialment pel que fa al seu tractament harmònic.
La música dels ainus
Els ainus, poble d’origen caucàsic autòcton de l’arxipèlag japonès abans de l’arribada dels japonesos des del continent asiàtic, foren relegats al llarg de la història a les illes de Hokkaidô i Sakhalin. Han sofert un fort procés d’aculturació, però han conservat fins avui part del seu llegat musical tradicional. El repertori musical està íntimament relacionat amb les creences religioses de tipus animista i xamanista. De fet, les melodies dels ainus, estructuralment, són més a prop de les cultures de Sibèria i de l’Amèrica del Nord que de la resta del Japó. Bàsicament es canten amb un metre binari i són pentatòniques anhemitòniques, bé que no manquen tampoc melodies elaborades amb només dues o tres notes, que recorren sovint als melismes. Els principals gèneres cançonístics dels ainus s’anomenen upopo i rimse. El repertori upopo es canta polifònicament, com a cànon. Normalment els textos fan referència a les divinitats. Els textos de rimse -cançons de dansa- consten de mots generalment de significació desconeguda. Els ainus disposen també d’un repertori de balades basades en mites religiosos, anomenades kamui-yûkara si fan referència a divinitats o bé yûkara quan els herois dels poemes són persones. Aquestes balades s’entonen seguint curts dissenys melòdics en estil recitatiu que es van repetint. Tan sols hi ha dos instruments realment importants en la música dels ainus: el tonkori, una cítara de dues a cinc cordes que s’usa com a instrument solista o bé en forma de bordó per a acompanyar el cant, i el mukkuri, una mena de guimbarda. Ambdós són tocats per dones.
Els corrents musicals internacionals
La música europea fou introduïda al Japó amb l’arribada al país dels primers missioners portuguesos i espanyols al segle XVI. Les polítiques aïllacionistes dels governs japonesos frenaren el seu desenvolupament, i no fou fins a la restauració Meijí, l’any 1868, que les músiques de procedència occidental entraren amb força en la cultura japonesa. El 1869 es creà la primera banda militar a l’estil occidental. Aquest procés de transculturació fou clarament protegit per les institucions governamentals, fins al punt que el 1872 el nou sistema d’ensenyament escolar adoptà com a pròpia la música d’origen occidental. Es compongueren nombroses cançons per a les escoles elaborades de manera híbrida amb elements melòdics occidentals i japonesos, moltes de les quals han esdevingut avui dia vertaderes cançons populars. El 1887 es creà a Tòquio la primera Acadèmia de Música, en la qual impartien classes docents estrangers, i el 1890 es fundà la primera revista musical ("Ongakuzasshi"). Els concerts, recitals i representacions d’òpera tingueren una ràpida i àmplia acceptació en determinats sectors de la societat, i cap al principi del segle XX ja es pot parlar de composició japonesa dins dels corrents musicals internacionals. El procés d’occidentalització de l’àmbit musical fou clarament afavorit pels desigs de la societat japonesa de formar un estat modern, lliure de les velles estructures d’origen feudal. Aquesta nova música -que en un principi hauria de ser percebuda estranya i desconeguda- simbolitzava precisament aquest ideal de nova societat. D’aquesta manera, el conreu de la música tradicional japonesa que
Bibliografia
- Alposta, L.: El tango en Japón, Corregidor, Buenos Aires 1987
- Harich-Schneider, E.: A History of Japanese Music, Ofxord University Press, Londres 1973
- Hughes, D.W.: Japan, dins H. Myers, ed.: Ethnomusicology. Historical and Regional Studies, MacMillan Press, Londres/Nova York 1993
- Kikkawa, E.: Vom Charakter der japanischen Musik, Bärenreiter, Kassel/Basilea/Londres 1984
- Kimiko, O.: Japanese Approaches to the Study of Dance, "Yearbook for Traditional Music", 23, 1991
- Kishibe, S.: The traditional music of Japan, Kokusai Bunka Shinkokai, Tòquio 1969
- Landy, P.: Musique du Japon, Buchet/Chastel, París 1970
- Launey, G. de: Not-so-big in Japan: Western pop music in the Japanese market, "Popular Music", 14/2, 1995
- Malm, W.P.: Culturas musicales del Pacífico, el cercano Oriente y Asia, Alianza Música, Madrid 1985
- Malm, W.P.: Six hidden views of Japanese music, University of California Press, Berkeley 1986
- Tamba, A.: Músicas tradicionales de Japón. De los orígenes al siglo XVI, Akal, Madrid 1995